Cursa d’obstacles

Com que visc a prop de la Rambla, l’eslàlom és un dels esports que més practico. Esquivar guiris ha sigut des de fa anys una espècie d’art per al barceloní mitjà, especialment perfeccionat per aquells que vivim en zones molt turístiques. Aprens a fer un contorsionisme incomparable, a avançar per la dreta, per l’esquerra i pel mig si cal. Baixes a la calçada amb una gracilitat insospitada i, de la mateixa manera, tornes a pujar a la vorera quan s’obre un buit. I tot i que soni divertit, els malucs se’t ressenten i el nivell d’odi generalitzat augmenta, però com que vius al centre... T’hi adaptes.

Al que no arribo a acostumar-me és a un altre tipus de cursa d’obstacles que podem trobar tots a qualsevol dels barris de la ciutat. Rajoles aixecades o enfonsades, planxes que tapen de manera matussera (i eternitzada) aquestes llambordes malmeses, pilons omnipresents, tota mena d’obres –amb les seves bastides i els seus sacs de runa– i arrels dels arbres, que amb la seva força totpoderosa ho aixequen tot al seu pas.  

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Des que surto a passejar de bracet amb una nonagenària, no puc parar d’observar tot el soroll visual que inclouen els nostres carrers. És aclaparador si hi sumem les motos damunt la vorera (una plaga), les bicis i patinets incomplint la normativa, i la instal·lació de tota mena de cartelleria publicitària a la porta d’algunes botigues. De l’expansió de les terrasses millor que no parlem, que en sortiré mal parada i, a més, puc entendre l’excepcionalitat de la situació.

No cal ser molt viu per entendre per què les persones grans que coneixem surten tan poc al carrer. La por de caure és una por real. I no és infundada. Que la ciutat no està construïda per a ús de les persones grans (i de la mateixa manera, tampoc per a persones amb discapacitat o que portin crosses, cotxets de bebè o carretons d’anar a comprar) resulta tan evident com vergonyant. ¿Per què passejar còmodament pel carrer ha de ser privilegi només d’uns quants? Tenim una ciutat massa bonica per haver d’anar mirant sempre a terra.