Una crisi sense explicar

Una pandèmia que no cedeix, la crisi econòmica visible i el dilema català són a la base del formidable desgast del Govern central, si bé no explica del tot el que pot haver portat el president del Govern a remodelar el Gabinet de la manera que ho ha fet i sobre el fons que no ha explicat. 

Situar entorn del 4 de maig el km 0 d’un tomb al tauler polític podria ser aventurat, però podria dissipar dubtes sobre decisions recents. Així, el fet de descartar la combativa vice presidenta primera i el número 3 del PSOE, lleial al comandament i portant compromès per a assumptes de què ningú es vol ocupar. I la depuració del jocós director del Gabinet de la Presidència, sempre anant per sobre de l’aigua.

L’espinós moment polític, agreujat per la llunyana i amarga derrota a Madrid, té a veure amb un desgast acumulat al Govern de coalició els ministres del soci minoritari del qual han sortit indemnes de la remodelació, evidència que no hi ha una sola pauta. 

Sense obviar la tíbia relació amb els EUA (evidenciada en un passadís de l’OTAN), ni les invasions de tempteig (objectades aquesta vegada per la UE) del Marroc, aquest amic tan pròxim com incòmode, que respon d’aquesta manera a la política d’apaivagament espanyola. 

Les mocions de censura, ideades per ser encadenades en feus populars, amb recolzament de Cs (Múrcia, Madrid, Castella i Lleó), es van saldar amb fracàs orgànic múltiple i desperfectes a la vaixella. 

L’estratègia dels deposats perseguia com a objectius: el reajustament de l’escorat posicionament, fruit del tractat d’amistat amb Iglesias; el canvi del color als Governs regionals, i sacsejar l’ensopiment als desvalguts, després de l’esplendent victòria catalana i l’ensorrament del seu fundador.

Amb la clatellada del 4-M va poder començar a gestar-se l’ocàs de l’estratègia, les tàctiques, els missatges i la coeteria que van empedrar la derrota, cuinades a la Moncloa, mentre es deixava de banda Ferraz, cosa que ara, buscant la reconciliació, es mira d’esmenar.

El contagi murcià s’encaminava a l’estació següent, Madrid, quan la vituperada presidenta regional, amb reflexos propis i ajuda professional d’un antecessor, va activar la dissolució de l’Assemblea i la convocatòria d’eleccions. 

A la campanya electoral va descarrilar el llibret i el contrincant de la candidata que buscava la reelecció, va passar a ser, de la nit al dia, el president del Govern, assumint riscos innecessaris. Dels polèmics episodis durant la campanya (bales en sobres, ganivet ensangonat) no se’n va saber res més. 

Entre les seqüeles de la victòria de la dreta i la pèrdua d’hegemonia de l’esquerra: la retirada –sense explicar– de Pablo Iglesias i una ressaca que perdura. A partir d’aleshores, la guanyadora continua traient de polleguera uns i altres, inclòs algun editorialista que creu haver trobat un filó amb la ‘Muchacha’.

Aquests serien alguns antecedents de la inèdita crisi de Govern que, deixant enrere escamotejos i pasquins, prioritza escènicament el retrobament amb el partit i guanyar (o guanyar) les eleccions, mentre els sondejos apunten altres emulsions.

Un dissabte de fúria presidencial, una cosa que semblava que es quedaria en un retoc cosmètic del ‘Govern bonic’ va passar a ser un canvi, substanciat en inclement càstig per a alguns i munificència per a d’altres. Cosa que segrega un missatge paradoxal: ‘Millor en contra meu que amb mi’. En tot cas, un exercici arriscat.  

Implacable i solitari, el president ha buscat un cop d’efecte, deixant clar que té les mans lliures i els deutes saldats. No ha renovat la confiança als més desgastats i menys eficaços. Ha deixat intacta una estructura que no ha parat d’engreixar-se, des que va arribar al poder. I persevera, amb un desmesurat nombre de carteres de contingut discutible. El conegut despropòsit administratiu espanyol.

Continua la funció amb canvis en el repartiment d’actors i alguns indicis (com el desplaçament a una altra cartera d’un nouvingut) que poden servir per esquivar el que deia el geni: «Bogeria és fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents». 

Amb prou feines transcorreguda una setmana des del remolí de pols frenètic, dos fets rellevants: una sentència del Tribunal Constitucional sobre el primer estat d’alarma, declarant inconstitucional el confinament. I la creació per la Generalitat d’un fons, amb recursos del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica de l’Estat), per avalar les fiances reclamades pel Tribunal de Comptes als líders del procés.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Podria anar prenent cos la idea que l’apaivagament és incert i que Catalunya es pot convertir en la principal beneficiària dels fons europeus. Si hi ha asimetria, els ofesos podrien passar al Govern central una voluminosa factura. 

De moment, falten explicacions sobre una crisi de Govern sense guió.