Soc de Barcelona i em moro de calor

Repasso les nits d’estiu barcelonines en els diferents pisos on he viscut. Amarada de suor, aixecant una mica més la persiana buscant, desesperadament, un bri d’aire. Veient passar les hores i pensant la son que tindré el dia següent, sentint com un veí juga fins a la matinada a la Play Station, l’altre que ronca, les cadenes del WC i les teles a tot volum escolant-se pel celobert. O els riures dels clients del bar de baix, especialitzat en mojitos, com si estiguessin envoltant el meu llit. I llevar-se amb els ulls inflats i el cos entumit per la calor i la falta de son, dutxar-se i buscar un lloc fresc on recuperar-se de la nit infernal.

Penso en la distribució d’aquells pisos. En un d’ells l’habitació donava a l’escala del pis, zero ventilació, en d’altres a un interior d’illa, en aquests casos vaig tenir sort, i en el pitjor pis on he viscut mai, a un celobert rònec i sorollós. No crec que qui va planificar aquells pisos, alguns més nous i altres més antics, pensés en la necessitat de tenir corrent d’aire, una cosa molt difícil d’aconseguir a la majoria d’habitatges de la ciutat. I això que estic completament segura que no són els pitjors pisos de Barcelona. Quan veig algunes de les porteries d’edificis a barris molt densos imagino com deuen ser les habitacions i com de dur deu ser viure-hi a l’estiu. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que en alguns barris es mantingui la tradició de prendre la fresca té més a veure amb això que amb una experiència de bon veïnatge, de necessitat d’oci o de costums culturals. Molts veïns no tenen més remei que allargar l’hora d’anar a dormir al parc o la plaça de sota casa, esperant que la matinada faci baixar una mica la xafogor. L’espai públic és salvador. Segons alguns estudis, a Barcelona només un 60% dels pisos tenen aire condicionat, és a dir que quatre de cada deu barcelonins estan obligats a passar calor. De fet, un informe oficial diu que als anys 90 no hi havia ni un sol pis a Ciutat Meridiana o al Besós, els barris més vulnerables, amb un aparell de refrigeració.

Però no és només una qüestió de preu, que també, els pisos de Barcelona no estan preparats ni per afrontar molt de fred, ni molta calor. Li he sentit en alguna entrevista al cantautor islandès, Halldor Mar, diu que mai ha passat tant de fred en una casa islandesa com en un pis barceloní. Els habitatges no s’han construït pensant en temperatures extremes, temperatures com les que ja tenim a sobre, cada cop amb més nits tropicals i cada cop amb termòmetres que s’enfilen més amunt. Una situació que obligarà a prendre mesures, de fet ja n’hi ha algunes sobre la taula. L’Ajuntament de Barcelona té en marxa els refugis climàtics, perquè no calgui anar a un centre comercial per sobreviure a la calor. Però potser cal una campanya a fons com la que es va fer als 80 amb l’eslògan “Barcelona posa’t guapa”, però en aquest cas no per arreglar les façanes, sinó els interiors. S’haurà de pensar què es fa amb tot el parc d’habitatge envellit (a Barcelona 500 mil edificis s’han construït abans del 1970) com es millora l’aïllament, o com es posen aparells d’aire condicionat per qui no se’ls pot pagar (tot i l’impacte mediambiental que tenen). Fa anys es va fer amb els ascensors i ara potser caldrà fer-ho amb la climatització, i sobretot caldrà construir d’una altra manera, amb més arbres al carrer, per rebaixar la temperatura de la ciutat, com recomanen molts experts. Encara que sembli que viure sense passar calor sigui només un capritx, la realitat del canvi climàtic ens fa veure que això no és així. L’ Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) diu que si no prenem mesures, la mortalitat per temperatures elevades a Catalunya pujarà un 7’7% en tres dècades. Evitar la calor ja no serà una qüestió de classe social o de comoditat, serà una qüestió de necessitat i de salut. Millor anar preparant la partida pressupostària, no es pot trigar massa.