Dones reals ¿i de sèrie?

De les primeres sèries a fer-nos pensar que podia existir un altre tipus de protagonistes va ser ‘Borgen’ (2010). Ja des del primer capítol veiem com Birgitte Nyborg, la líder del partit moderat, entra al Govern danès gràcies a una coalició després de molts sacrificis. Fins aquí tot bé, una dona que representa un paper que, tot i que no s’havia donat en la realitat, resultava versemblant. No obstant, mentre assumeix el càrrec de Primera Ministra es carrega la seva vida familiar: acaba amb el seu matrimoni i genera problemes de salut als seus fills. Sembla, n’estic segura, de fet, que aquesta situació hauria sigut difícil que l’hagués viscut un protagonista masculí, que solen estar desproveïts de família; mai perden la seva vida privada amb l’objecte de la conquesta de l’espai públic.

Després va arribar a les nostres pantalles ‘Girls’ (2012). El plantejament podia fer-nos pensar en una sèrie feminista, dirigida per una dona, guionitzada per una dona, protagonitzada per quatre dones, quatre dones joves, quatre dones parlant de les seves penes a Nova York. Semblava clar que era una sèrie sobre dones més reals que les que als noranta van protagonitzar les actrius de ‘Sexe a Nova York’. Potser, la pega, que no és poca, és que gairebé tota la sèrie acaben parlant d’homes o de la seva relació amb ells... no obstant no podem negar l’esforç que Lena Dunham –alma mater del projecte– va fer per trencar amb els estereotips sexistes: els estètics sobre les dones i la seva relació esclava amb el cos i els sexuals.

Més recentment, dues sèries han cridat la meva atenció: ‘Mare of Easttown (2021), protagonitzada per una flamant Kate Winslet, i ‘Fatma’ (2021), en què la protagonista, Burku Biricik, molt coneguda a Turquia, ho és una mica menys a les nostres fronteres.

En la primera, Winslet apareix tal com és als seus gairebé 46 anys, sense maquillatge ni perruqueria que la faci aparentar menys anys dels que té. De fet, una de les anècdotes del rodatge és que va haver d’enviar a canviar els cartells dues vegades, perquè li havien tret les potes de gall. No obstant, els mitjans encara continuen sense evolucionar i la van qualificar de vella i grassa en algun titular. Una sèrie en què, tot i que és la policia d’un poble, la trama rau en les relacions humanes, més en concret entorn de la maternitat. ¿Funcionaria de la mateixa manera una sèrie protagonitzada per un policia preocupat per la relació que té amb els seus fills? Deixem la resposta oberta i agraïm a Kate, no només aquesta sèrie, sinó el pols que porta contra el sistema hollywoodià des de fa anys. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una protagonista molt diferent és la de ‘Fatma’: una dona de fer feines, Fatma Yilmaz, es veu embolicada en una sèrie d’assassinats mentre busca el seu marit desaparegut. La sèrie no només és un impecable pas de rosca a un ‘thriller’, sinó que té l’habilitat de situar-nos en un lloc que, per comentat, no sempre es veu tan clar: com les dones podem ser invisibles, en aquest cas «ser invisible» juga al seu favor. No puc ser més explícita per no avançar esdeveniments, però, segons el meu parer, és d’allò més recomanable.

Tant de bo veient qualsevol d’aquestes sèries, o de les que veurem en els pròxims mesos, ens comencem a creure que, almenys a Occident, la lluita per la igualtat de sexes comença a estar d’actualitat. Tant de bo se’n convencin guionistes, realitzadors i, sobretot, productors, que aquesta igualtat passa per creure’ns que és important que no perdem la meitat del talent disponible en personatges secundaris, sinó que el 52% de la població mereix ser reflectida a la graella, o sigui, ens mereixem més protagonistes dones i els espectadors, més dosis de realitat.