relacions socials Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Shakespeare i l’empatia
No crec que aquest sigui un món de tovets, però sí un en què es creu que tractar l’altre amb respecte és tractar-lo com un idiota
Llegeixo un informe sobre els emojis que ens fan més atractius: la careta que fa un petonet, la carona plena de petons o la que té els ullets en forma de cors ens fan, assegura l’enquesta, «agradar més». També diu que els homes prefereixen expressar les seves emocions amb emojis més que les dones, i que el seu ús facilita parlar de qüestions que en persona ens faria vergonya tractar. No sé a quins temes es refereixen, però en el text celebren que l’emoji afavoreixi l’empatia, una paraula tan gastada com la carona somrient que fa petons: els més de 3.000 llibres que hi ha editats en espanyol sobre el tema ho confirmen.
En temps d’Aristòtil significava ‘passió’, però amb els segles es va anar convertint en la capacitat de posar-se al lloc de l’altre. Però no de qualsevol. «Ah, com he patit amb el que he vist patir», crida la Miranda a ‘La tempesta’, i seria una bona definició del terme perquè Shakespeare ho va saber concentrar tot i això és bàsicament l’empatia, la capacitat que ens permet veure el dolor que té l’altre i nosaltres no, però que ens en fem càrrec i no fem sang. En això consistiria, no a evitar qualsevol confrontació: per exemple, demanar-li a algú que entregui un encàrrec a temps; fer una crítica del seu treball o callar cada vegada que la teva amiga arriba tard. Això és deixadesa o una cosa pitjor: no demanar-ho perquè no t’ho demanin.
Notícies relacionadesÉs clar que els éssers humans patim per defecte, però no tots som, per sort, ferides amb potes, supurants i incurables. Tampoc qualsevol contratemps és digne de convertir-se en un trauma i per això, per parlar amb un altre ésser humà de qualsevol cosa, n’hi hauria d’haver prou amb l’educació i el respecte. Això és precisament el que no tenen l’allau d’éssers passivoagressius d’aquest segle i que interpreten l’empatia com un glacejat, gent a qui una cella aixecada o un signe d’interrogació els fa picor. Un moment: no soc Clint Eastwood i no crec que aquest sigui un món de tovets, però sí que és un món en què es creu cada vegada més que tractar l’altre amb respecte és tractar-lo com un idiota. Es fa quan s’eviten preguntes i respostes o s’edulcora qualsevol comentari com si s’haguessin tornat antònims la discussió i l’empatia.
L’informe celebrava el Dia Internacional de l’Emoji, una curiosa efemèride que eliminaria per instaurar el Dia de la Polisèmia, ja que en vista del que vaig llegir, fins i tot l’empatia s’ha tornat tan ambigua com l’emoji del petó, que jo mai sé si és fraternal, cortès o té picardia. Tot i que per a pena, la que em va produir el cor blanc que algú em va enviar ahir per anul·lar una cita que havia de tenir lloc una hora abans. Però ¿què li demanes a un emoji si fins i tot aquest «cor tan blanc» de què va parlar Shakespeare a ‘Macbeth’ podria voler dir per igual innocència o covardia? Així que, davant el dubte, vaig avortar la trucada que preferia i vaig replicar enviant un polze aixecat esperant que en el seu món, com en el meu, signifiqui un «ok» gèlid.
