Eliza Doolittle al Liceu

Anys després, el 1957, el poeta Joan Oliver tradueix la funció al català, col·loca l’acció a Barcelona i li sembla oportú que aquesta florista es protegeixi del xàfec a «l’atri del Palau de la Música Catalana, carrer de Sant Pere Més Alt». 

Quan el 1997 Xavier Bru de Sala revisa i reescriu aquesta versió d’Oliver per a Dagoll Dagom, desplaça de nou Eliza i la situa «sota la marquesina del Liceu», és a dir, a plena Rambla i a la porta del coliseu líric més gran de la ciutat. A la porta, però sense arribar a entrar-hi. En cap de les tres ocasions, doncs, la florista arriba a creuar la llinda de la portalada que la cobreix.

No ha sigut fins a la passada setmana que a Eliza se li han obert per fi les portes del Gran Teatre del Liceu i ha pogut accedir a l’interior. Decidida, trepitjant fort, sense deixar-se aclaparar per la pompa d’alfombres, llums i velluts, la florista s’ha dirigit directament a l’escenari i allà s’ha convertit –suma de música i paraula, transfiguració immediata– en ‘My Fair Lady’.

De l’èxit d’aquestes representacions ja n’han donat compte la crítica i el públic. A mi em toca destacar ara que de la mà d’Eliza Dolittle hagi fet també la seva entrada al teatre Frederick Loewe, un compositor a l’altura dels qui, com George Gershwin, Kurt Weill i Leonard Bernstein, ho havien fet ja anteriorment (‘Porgy and Bess’, ‘Street Scene’ i ‘Candide’, respectivament). I celebrar que amb el personatge i el seu entorn hagi entrat també un públic no habitual, un públic curiós i alerta al més recent i al més clàssic del teatre musical, uns nous espectadors que és precís fidelitzar amb títols apropiats i amb una política de preus adequada, generosa i conforme a les circumstàncies. 

A l’estiu del 2014 el Liceu es va obrir, de manera excepcional, a diverses representacions de ‘Los miserables’. No fa falta, crec, acudir a l’esquer d’aquests megamusicals. Potser n’hi ha prou amb una presència regular de títols imprescindibles. Penso en ‘Show boat’, de Jerome Kern, per exemple. En ‘South Pacific’, de Richard Rodgers. O en ‘Kiss me, Kate’, de Cole Porter. Però penso, sobretot, en ‘Sweeney Todd’, de Sondheim. Un musical que avui programen la majoria de teatres d’òpera, gràcies sobretot –mestre Sondheim a part–, a la creació que el prestigiós baríton Bryn Terfel fa del personatge protagonista. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El barber demoníac va tenir ja establiment a la Rambla fa anys, a la mateixa vorera del Liceu, uns metres més amunt. ¿Per què no brindar-li ara un nou escenari i unes quantes noves afaitades? 

Bon estiu. I en parlem a la tornada, una vegada arribat el setembre.