Una cita polèmica
No, les conferències de presidents no serveixen
Són una simple excusa retardatària per no agafar el toro per les banyes i encarar d’una vegada aquesta reforma del Senat que tenim pendent des de la transició
Tornem a la cançó de les conferències de presidents a les quals no desitgen assistir alguns dels convocats, amb el de Catalunya al capdavant. Pedro Sánchez intenta utilitzar aquest òrgan de cooperació i coordinació entre l’Administració central i les autonomies però xoca amb diversos obstacles, com la lògica preferència de les comunitats autònomes per les reunions bilaterals d’alt nivell –més operatives de cara als seus problemes concrets– així com per la seva tendència a defugir convocatòries globals en què tenen poques possibilitats d’incloure els seus temes més urgents. Sense ànim de caricaturitzar, són cites en què Pedro Sánchez decideix que es parlarà d’això o allò i estaran contaminades pels recolzaments que se solen donar entre si les diverses comunitats presidides per socialistes o populars. Ni tan sols davant qüestions tan delicades com la Covid o quin tipus de retallades de llibertats públiques són idònies per a aquestes emergències hi ha hagut fluïdesa. El model de reunió determina que cada autonomia defensi la seva conveniència particular i la seva imatge, la seva sensació de poder. La nostra Espanya plurinacional no ha desenvolupat cap cultura operativa de corresponsabilitat: l’Administració central sempre s’ha reservat el paper protagonista de conciliar les comunitats autònomes i imposar el que des del seu punt de vista els convé. Van passant els anys sense que estructurem res que sigui més objectiu, més just i més participatiu.
Aquestes conferències de presidents són una simple excusa retardatària per no agafar el toro per les banyes i encarar d’una vegada aquesta reforma del Senat que tenim pendent des de la transició. No hi ha voluntat política per convertir la inútil segona cambra en el motor que tradueixi en fets el nostre model teòric d’Estat. Després d’omplir-se la boca donant voltes a l’originalitat de les autonomies, cap de les majories absolutes que hem tingut des de la mort de Franco ha intentat convertir-les en una cosa ben coordinada. Si el president del Govern central vol parlar per a tothom, toca el xiulet i convoca els autonòmics, fixant ell l’agenda. Ja sé que el 2009 es va debatre un règim de reglament intern per a aquestes cites, però ni ha servit de gran cosa ni ens ha estalviat cap tensió entre territoris. I tot i que en paral·lel s’hagin posat en marxa consells com el de política fiscal per debatre qüestions específiques, això al final no té res a veure ni amb el que hauria de fer un Senat en què hi hagués delimitats els mecanismes, drets i deures de tots, el tipus de votacions amb què es podrien desempatar les qüestions i les competències que li hauria de traspassar el Congrés dels Diputats.
Podem continuar perdent el temps i deixant per demà la creació dels instruments imprescindibles perquè funcioni el nostre Estat multinacional. Aquest país necessita estructurar-se millor, però podem continuar mirant cap a l’altre costat. Però, sisplau, en aquest cas no ens queixem que tot serveixi per remarcar conflictes en comptes de possibles consensos. ¿Ens posarem d’una vegada en marxa i començarem a plantar fonaments per al que es va dir que volíem fer?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
