Quan els dimonis pressionen la teva ment

 

Una vida, doncs, en equilibri inestable, batent rècord rere rècord de manera hiperactiva i en constant autoexigència. En la seva biografia s’inclou també una denúncia a un metge per agressió sexual i fins i tot va dissenyar ella mateixa un leotard verd blavós que va utilitzar en competicions i que, va dir, estava destinat a honrar els sobrevivents de l’abús d’aquest metge de l’equip olímpic. Ella mateixa –en certa mesura– és una supervivent que encara té els dimonis al cap.

 

La dificultat no es deu tant a la pressió externa, de la qual sempre es pot fugir: deixar la feina, canviar d’equip o allunyar-se del familiar que no para d’intimidar. Però, ¿com fugir d’un mateix, del desig construït a partir del desig de l’altre i d’aquest mode de funcionament adquirit que proporciona satisfacció i un cert equilibri físic i mental? O, simplement, ¿com no decebre aquells familiars, lectors, seguidors que viuen pendents de tu, que són el teu món?

 

La pressió es percep sempre com un desafiament individual. És cadascú –tot i que l’esport o l’equip de treball siguin col·lectius– qui s’ha de responsabilitzar d’obtenir la meta proposada. D’allà que el grup es presenti moltes vegades com un refugi per als que no suporten la pressió. Aguantar-la depèn de factors externs (magnitud, durada), però sobretot depèn del grau de decepció que algú pot suportar en relació amb el que s’espera d’ell. Els que ja precoçment s’han orientat en la vida intentant complaure l’altre són, justament per això, els més vulnerables. 

 

Satisfer aquell altre que ells mateixos han anat modelant pot resultar extenuant. I, de vegades, com explicava André Agassi a les seves memòries (‘Open’), això no exclou el recurs a la rebel·lia inconscient que pot provocar el fracàs del que es busca. D’una banda, el subjecte vol obtenir l’èxit i complir així les expectatives. De l’altra, es rebel·la al seu interior i fa fracassar, inconscientment, la seva meta, d’aquesta manera, per no veure’s completament alienat a l’altre. En part és, doncs, un fracàs aparent del jo, però alhora un triomf del subjecte, que es resisteix a ser un mer instrument de la satisfacció de l’altre.

 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser per això, una bona fórmula per suportar millor la pressió és acceptar que un cert fracàs no té res de patològic. Al contrari, és el que permet renovar el desig de continuar en el partit de la vida o, com diria Biles, el coratge per volar.