Cròniques de l’exili a Cala Montgó (II)

La paella de la Rahola és una tradició estiuenca com el posat en biquini de l’Obregón, però amb més quilos, d’arròs i de carn, aquesta última no a la cassola sinó al cos dels comensals. Com en tants plats apetitosos, la recepta és simple: s’agafen uns quilos d’expresident escapat, una excolumnista famosa dedicada ara a xerrar sobre les penes de Rocío Carrasco i un botiguer a qui van nomenar senador. Amaneixi’s tot amb una mica de vicepresident ociós del governet (valgui la redundància) per donar-hi un lleu regust institucional. Abans, s’haurà preparat un sofregit a base d’un parell o tres de diputats, és imprescindible algun que hagi canviat de jaqueta, passar dels comuns a abraçar la fe llacista aporta al conjunt un punt de picant exquisit. Cuini’s a foc lent. Imprescindible. No oblidi publicar la foto de tothom somrient, és fonamental que els fidels creguin que són tots feliços allà, amb la seva paella, la seva ‘pijeria’ rampant i els seus muntanyetes al fons, les muntanyetes fan país. No fa falta ni que diguin «patata», n’hi ha prou de pensar en qui va creure en vostès i després de l’engany els continuen sufragant la seva vidassa, perquè el somriure aparegui a la seva cara com per art d’encanteri.

Imagino que no va ser senzill, a finals de juliol, convèncer una dotzena de persones per compartir taula amb la Rahola i el Vivales, això sona més a amenaça que a convit. No van haver de ser fàcils les trucades, aquest és el sistema utilitzat fins que el Vivales no disposi d’un motorista que li faci els encàrrecs, per això haurà d’esperar a ser cap de l’Estat català.

-Però Carles, és que precisament aquest dia no em ve gaire bé perquè...

-¡És una ordre! O això, o acomiada’t de qualsevol càrrec.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El cas és aparentar. Aparentar és una de les funcions a què s’ha dedicat des de sempre la burgesia catalana. Cal aparentar que no passa res, que tot va com la seda i que en 18 mesos, republiqueta, i quanta dignitat i no ens rendirem i passa’m l’oli i nyam nyam i Matamala, fes el favor, ves a buscar vi que s’ha acabat, i afanya’t que tinc set.

Hi ha qui, com a àpat tradicional de l’estiu català, preferia el suquet del Portabella. No és que allà no es reunís ‘pijeria’, però hi havia més intel·ligència i sentit comú en només un dels musclos que havien de ser engolits, que sumant tots els participants de la paella raholiana.