Són el futur present

Quan aterro a Londres –el Brexit i Boris Johnson no seran obstacle– reto homenatge a dos Sir les escultures dels quals munten guàrdia a la Royal Geographical Society; em refereixo a David Livingstone i Ernest Shackleton. El primer porta roba de safari, i el segon va amb pells; tots dos em permeten viatjar cap a la recerca de les fonts del Nil o el gel de l’Antàrtida. Són herois d’infància, tot i que llavors desconeixia que l’exploradora Florence Baker es va veure privada del reconeixement que la RGS sí que li va concedir al seu marit: Samuel Baker. Va patir febres palúdiques, l’atac d’uns hipopòtams i va descobrir –per a Occident– el llac Albert; però no van ser mèrits geogràfics suficients. Era una dona del XIX i la glòria, un vedat masculí.

De petit, tampoc sabia que, consternats per la pèrdua del capità Robert F. Scott durant la conquesta del pol sud –una carrera en què es van avançar els noruecs–, l’èxit de Roald Amundsen no va ser massa ben rebut per part de la societat londinenca. En el brindis d’homenatge, en comptes de referir-se a ell, van llançar tres hurres per la cinquantena de gossos groenlandesos; els mateixos que van tirar dels trineus i que –menys un petit grapat– van servir d’aliment a l’expedició. El brindis dubto que estigués motivat per un amor sobtat cap als gossos.

Són els moments més nacionalistes, masclistes, classistes i colonialistes d’unes societats geogràfiques que, en paral·lel als seus defectes, van ampliar i divulgar la realitat d’un planeta que els països industrialitzats anhelaven conèixer. Avui, en canvi, la Royal Geographical Society, la National Geographic Society o la Societat Catalana de Geografia (IEC) han actualitzat els seus objectius. D’altres, com és el cas de la Societat Geogràfica Espanyola, van néixer en un cosmos més contemporani. Ja no es llancen a omplir els mapes esquitxats de ‘Terra incognita’ des d’una visió etnocèntrica, sinó que –sense oblidar l’exploració– es preocupen pels nous i urgents problemes que afecten el territori: desigualtat social, canvi climàtic, sobreexplotació de recursos, expansionisme de les megaciutats, globalització, etcètera. La qual cosa va quedar molt clara quan Muntsa Dachs, acompanyada de la junta directiva de la Societat Nova Geogràfica, va anunciar una aposta clara pel Laboratori Nous Horitzons: «Volem convidar joves, d’entre 16 i 18 anys, per escoltar les seves inquietuds, reptes i propostes destinades a construir un futur millor. I és que entre les noves generacions de la nostra societat segur que es troben moltes de les solucions que han de millorar el futur del planeta. ¡Donem-los veu, escoltem-los i fem-ho junts!».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les noves generacions són els sentinelles del planeta. I no només em refereixo a Greta Thunberg, sinó a milers d’infants i adolescents més o menys anònims que, de forma altruista i sincera, dediquen bona part del seu temps a lluitar per causes que molts adults hauríem considerat perdudes. D’entre aquests, cito la naturalista i divulgadora Carlota Bruna. A través de les xarxes socials, amb 24 anys acabats de fer, s’ha convertit en inspiració per més de 175.000 seguidors. Recolza, sense parar, des de campanyes de recuperació del rinoceront africà fins a la conservació dels tritons a Catalunya. Igual que Félix Rodríguez de la Fuente va idear El Club de los Linces, Carlota és l’ambaixadora d’Animals Invisibles Explorers, un projecte que arribarà a escoles, instituts i universitats per fomentar l’estudi i protecció del patrimoni natural i cultural.

Veig el meu Joan formant part d’aquesta (R)evolució. També el fill de Gemma Maya i Jordi Santamaria. Vaig conèixer el Marcel al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Visita la institució amb assiduïtat i segueix les seves activitats ‘online’. Edat actual: 3 anys. M’ha demanat que el guiï per l’exposició temporal que acaba d’inaugurar el museu: ‘Nadons Animals’. El Marcel, el Joan, la Carlota i aquests petits animals són, sens dubte, el futur present.