L’Estat del benestar Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No som un país per a joves
El nou contracte social que necessitem convé que situï clarament la prioritat en els joves i els infants
Refer el contracte social s’ha convertit en una veritable mantra arreu. Sense un sòlid contracte social que articuli la convivència, basat en el reconeixement de drets i deures de tots, sota la lògica de la reciprocitat en les obligacions d’uns envers els altres i que ofereixi prosperitat i progres compartits, les democràcies lentament es van erosionant . Hi ha un ampli consens en aquest plantejament. I és que els riscos polítics són molt obvis. Els autoritarismes, d’esquerres i dretes,més o menys subtils o descarnats , amb característiques nacionals singulars, en la mesura que malgrat la globalització , la política continua sent un fenomen extremadament local, n’estan a l’aguait. Òbviament, el desencadenant d’aquesta demanda de refer el contracte social està íntimament lligada a les enormes conseqüències socials i polítiques de la Gran Recessió que s’inicià amb la caiguda de Lehman Brothers l’any 2008. Aquella crisi, que ens recordà el crack del 1929, comportà un significatiu increment de les desigualtats socials i l’afebliment de les classes mitjanes ,amb la corresponent radicalització i polarització polítiques. Singularment succeí a Europa, en el context dels països avançats, on la resposta macroeconòmica a la crisi, posà l’accent en l’austeritat com estratègia de sortida a partir del 2010. Allò fou especialment dramàtica en les societats i economies del sud d’Europa. En podem donar fe. Tot plegat evidencià l’esgotament del model de política basat en les liberalitzacions, desregulacions i privatitzacions com a dogmes, que menystenia el paper dels Estats ( “El Govern no és la solució al nostre problema; el govern és el problema”) , que considerava a les desigualtats com inevitables i que defensava les virtuts dels impostos baixos. La rematada final a aquest plantejament ha estat la pandèmia que encara ens colpeja. Davos, la OCDE, l’FMI, els gestors de gegants com BlackRock…tots insisteixen en la necessitat de recrear el contracte social. Estem en un moment que ,en molts sentits, ens pot recordar a 1945, quan les idees, i el pacte polític de socialdemòcrates, democratacristians i liberals, varen desplegar a l’Europa democràtica l’Estat del Benestar i l’economia social de mercat que va permetre, en terminologia francesa, “30 anys gloriosos” de creixement econòmic, reducció de les desigualtats i alta mobilitat social.
Ara bé, tampoc podem quedar atrapats en la nostàlgia del 45. Les condicions són avui radicalment diferents; el món s’ha fet més petit, les interdependències més grans, les revolucions tecnològiques disruptives , successives i simultànies que estem vivint capgiren lleis, institucions legals, economies, empreses i llocs de treball, la crisi climàtica ens recorda els límits del model de creixement “ bussines as usual” i l’envelliment de les societats ens obliga a repensar les polítiques de protecció social més tradicionals.
Notícies relacionadesAl nostre país aquesta qüestió té també les seves singularitats. D’entrada podem afirmar, amb totes les matitzacions que correspongui, que hem construït un bon Estat del Benestar per a les persones més grans, amb algunes febleses que justament el covid ha posat de manifest en tota la seva crueltat en l’àmbit de les cures de llarga durada, però que funciona prou bé en l’àmbit de la sanitat i les pensions. Però no hem construït un bon Estat del Benestar per als joves i els infants. Les xifres de pobresa infantil, fracàs escolar, abandonament prematur del sistema educatiu, atur juvenil, edat d’emancipació, edat del primer fill de les dones, índexs de fecunditat i natalitat són dramàtiques. O podríem parlar també l’emergència dels problemes de salut mental entre els nostres joves. I és que no hem fet un país per a les famílies joves. Ja no diguem per a les famílies amb un fill amb discapacitat o amb trastorns de l’autisme.
El nou contracte social que necessitem convé que situï clarament la prioritat en qüestions com les prestacions per a la criança dels fills ,que han de ser universals, la gratuïtat i extensió de educació infantil en el tram 0-3 anys, la política de beques a tots els nivells i els programes que promoguin l’emancipació dels joves,que fins ara o bé han estat anecdòtiques o clarament insuficients.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
