Serveis essencials i obligatorietat de la vacuna

Vinculat a això va exposar que, en aquests moments, els i les treballadores de centres educatius estan vacunats al 92%. És una bona dada, i segurament avançarà durant l’estiu, segons deia el mateix conseller. Ara bé, no deixa de posar un interrogant sobre la taula: ¿què passarà amb els i les mestres que no es vulguin vacunar? Aquests professionals interactuaran amb nens no vacunats (fins a 12 anys no està prevista la immunització) i amb adolescents i joves en procés (difícilment, amb la disponibilitat de vacunes existent, es podrà avançar abans que comenci el curs en el tram de 12-16 anys). Com s’ha demostrat durant l’últim curs, els focus més importants de transmissió a l’escola i en secundària han sigut els adults cap a nens i adolescents.

Aquest cas és només un exemple. Altres potser encara són més colpidors. Ara per ara, no tenen la pauta completa de la vacunació Covid-19 un 10,4% del personal de residències, un 8,5% del personal d’atenció primària i hospitalària, i un 15,3% d’altre personal de l’àmbit sanitari i sociosanitari, segons dades de Salut. Possiblement, una part d’aquests forats en la vacunació dels professionals que formen part dels serveis essencials sigui a causa d’ineficiències del sistema de vacunació –que s’haurien de resoldre amb urgència– i a l’alta rotació de treballadors en alguns serveis (centres de gent gran, per exemple). Però m’atreviria a dir que una altra part ho és per voluntat. ¿Què fem amb aquests professionals? ¿Ens podem permetre el luxe que siguin la porta d’entrada de contagis a centres (com ja hem vist, com a mínim, en residències), amb un virus que encara corre i molt? ¿Com es resol aquesta col·lisió de drets?

El debat sobre l’obligatorietat de la vacuna, a diferència altres països europeus, aquí no es troba gaire present en l’agenda pública i política. El fet que el rebuig de la immunització sigui relativament reduït segurament n’és el motiu principal. En l’última onada de l’enquesta panel sobre valors i Covid del CEO s’apunta que un 4,5% dels enquestats, amb tota seguretat, no estaria disposat/da a vacunar-se contra la Covid-19, i un 6,9% probablement no es vacunaria. Estaríem parlant d’una de cada 10 persones, una dada important però comparativament menor, en l’entorn europeu. Les altes cobertures vacunals han sigut una constant en la història sanitària de l’Estat: la immunització infantil general se situa al voltant del 98%.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara bé, quan desgranem les dades sobre l’acceptació de la vacuna de la Covid-19 veiem diferències importants entre perfils socials. Per edats: els menors de 25 anys són els menys reticents a les vacunes (5,1%) i els adults entre 35 i 49 anys els més reticents (15,3%). Per nivell d’estudis: el rebuig entre els que tenen estudis universitaris se situa per sota de la mitjana (10,8%) i els que tenen primaris escala fins al 17,6%. Per gènere: els homes (10,8%), un punt més baix que les dones (11,8%). En aquest sentit, hi ha col·lectius socials que preocupen especialment. Sense anar més lluny, utilitzant les variables apuntades: un 30,7% de les dones, de 35 a 49 anys, i amb estudis primaris rebutgen vacunar-se. Tres vegades més que la mitjana general.

En definitiva, dos problemes a afrontar. Primer, l’existència de col·lectius socials reticents a la vacunació, per desconeixement o desconfiança en el sistema, amb conseqüències immediates en hospitalitzacions, uci i mortalitat. Farien falta programes específics de foment de la vacunació segmentats. Segon, els professionals de serveis essencials que no s’immunitzen. La seva salut impacta en les altres persones, en gran part vulnerables. Els experts alerten que l’obligatorietat pot generar resistències contraproduents, però és evident que s’ha de fer alguna cosa. Parlem-ne.