Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Biles va mostrar intel·ligència, no por ni debilitat
La tasca ben feta és la felicitat de l’atleta quan arriba a la seva pròpia meta, no el podi. L’èxit és una altra cosa; efímer i fràgil
Osaka, Scullion, Biles... han sigut portada per fer un pas enrere quan estaven a punt de coronar el cim, per una causa mental. La lesió física d’un campió provoca compassió; una lesió mental, estupor i fins i tot un judici públic: persona dèbil, covarda, antipatriota...
Segons l’OMS, la salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties. Segons A. Maslow, la salut mental és una recerca contínua d’autorealització. Practicar esport és sa i, com viure, implica riscos. Però acceptem millor la fragilitat física que la mental, encara que aquesta és molt freqüent: segons el Statista Research Department, l’any 2018, el 21% de la població espanyola va ser diagnosticada amb algun tipus de trastorn mental. Un ciutadà de cada cinc. L’esport és una escola de vida que, entre altres aportacions, enforteix la salut mental. Investigacions recopilades el 2018 per Barbosa i Urrea van posar de manifest que les pràctiques esportives afavoreixen estats de vida saludables si es realitzen correctament. Significa saber combinar el moviment amb el repòs, entès com a «contemplació», en paraules de B.C. Han. Actuar, sentir i pensar. ‘Esport saludable’ significa aprendre a esforçar-se, a afrontar dificultats del dia a dia, a superar-se a un mateix, disfrutant... A qualsevol nivell o edat, de moltes maneres i en llocs diversos (camp, aigua, muntanya, pista, amb aparells, sols, en companyia...). Un bon recurs formatiu.
L’alt rendiment, esportiu o d’un altre tipus, exigeix talent i entrenament. Concentració i gestió de l’estrès són imprescindibles per al cirurgià, el controlador aeri, l’operari de grua, el trapezista, l’opositor... o el finalista olímpic. La tasca ben feta és la felicitat de l’atleta quan arriba a la seva pròpia meta, no el podi. L’èxit és una altra cosa; efímer i fràgil. Però estar en l’elit no implica tenir més problemes de salut que la resta de la població. Amb la retirada a temps Biles va mostrar intel·ligència, no por ni debilitat.
L’escola esportiva sol·licita que els millors mestres estiguin a primària i secundària: els nivells d’iniciació i tecnificació. Tots els especialistes han d’estar allà: tècnics, psicòlegs, preparadors físics... Ben preparats, treballant en equip. Amb mals consellers, amb directius preocupats només per lluir medalles alienes, amb intermediaris àvids de guanys o amb uns pares poc formats, lluny d’aprendre, el nen i el jove seran engolits per l’espiral insana.
L’esport d’elit és important, serveix de model, però és minoritari. En altres àmbits és tant o més útil. En les Jornades Catalanes de Psicologia de l’Esport del 2020, des del Clúster de Salut Mental de Catalunya es van presentar programes de centres de salut que l’apliquen amb finalitat terapèutica. Els currículums escolars també donen importància a l’educació física: esperem que, gràcies a la Covid-19, el sistema educatiu li atorgui la deguda importància pedagògica. Els centres d’alt rendiment compten amb bons psicòlegs especialistes; desitgem que la futura llei d’esport catalana recuperi el psicòleg en la formació de tècnics i en el nivell de tecnificació de joves promeses. Perquè l’esport ben aprofitat promou salut i benestar: motiva els adolescents cap a camins de sentit, ajuda els treballadors a mantenir el seu equilibri, els emigrants a integrar-se, els reclusos a reinserir-se o les persones grans a envellir de forma saludable.
Alguns membres de la Federació Europea de Psicologia de l’Esport, de la qual és membre l’associació catalana han promogut un ‘think-tank’ sobre la salut mental de l’esportista. Proposen que les organitzacions esportives, clubs i federacions considerin la salut mental com un indicador clau de l’efectivitat de les seves activitats (no només els resultats esportius), que siguin autocrítiques i que acceptin revisar les seves metodologies de treball; i, també, que els investigadors s’esforcin a transmetre a l’entorn esportiu coneixements sobre com l’esport pot contribuir a la bona salut de la població.
