També Freddie Mercury era immortal
Brian May, el guitarrista de Queen, explicava aquest dijous en una entrevista al diari ‘The Guardian’ que no passa un sol dia sense que es recordi de Freddie Mercury. Que, en el fons, no s’acaba de fer a la idea que el líder del grup de la seva vida va morir fa gairebé 30 anys i que aquesta absència els va deixar, als seus companys John Deacon i Roger Taylor i a ell, mentalment paralitzats durant un llarg temps. «Com que el Freddie era una persona tan famosa, assumíem que en algun moment apareixeria algú amb una cura per a la seva malaltia», confessa May, recuperant la inconscient sinceritat d’aquells ídols que en els anys de fulgor ininterromput se sentien al cim del món, immortals.
Però no va aparèixer ningú, Mercury va morir de sida i la seva desaparició va donar pas al mite, que encara avui viu enfortit entre nosaltres.
Avui traiem el mocador: per flamejar-lo en protesta, per les llàgrimes , i també per agitar-lo en l’adeu al mite del Barça. El sentiment del culer és que se li ha mort algú immortal. Messi continuarà viu allà on vulgui, naturalment afligit al principi, però al Camp Nou venen dies fúnebres que es faran molt llargs. Com l’ingenu Brian May i els seus col·legues de Queen, pensàvem que en algun moment es produiria la curació. Que arribaria algú amb la cura per a aquest embolic amb l’estrella que feia més d’un mes que estava sense contracte, als llimbs, i que aquest algú que li posaria l’estilogràfica a la mà, tot ho indicava, seria Joan Laporta.
L’enemic era dins
Notícies relacionades«El món exigeix resultats. No expliquis als altres els teus dolors del part. Mostra’ls el nadó». Ho deia Indira Ghandi, una dona aguerrida entre tramposos i conspiradors que, fins i tot sent experta a detectar perills, va acabar els seus dies traïda pels seus guardaespatlles, que la van cosir a trets. Molt sovint l’enemic més gran és dins, i Laporta s’ha vist en la indesitjada obligació d’explicar una realitat obscena, sense cap enllumenament feliç per anunciar, més aviat amb el cadàver d’un nen entre els braços. El fruit de la llavor demoníaca de Bartomeu i Rosell.
Ara l’únic que s’entreveu entre tanta boira i cendra és un club descoratjat, sota runa econòmica i anímica. És precisament Queen, que ressona als estadis en les nits triomfants del ‘We are the champions’, el grup que també té una cançó titulada ‘Show must go on’. Avui sona que ni pintada per a la cara de pallasso trist que li ha quedat al Barça.
