La telemedicina, ¿se’n va o es queda?

Per descomptat, aquest tipus d’atenció té defensors i detractors. Al marge d’això, no hi ha dubte que és un assumpte interessant sobre el qual no resulta fàcil posicionar-se, ja que s’identifiquen de seguida tant avantatges com inconvenients. Des del meu punt de vista, el principal avantatge és que l’atenció a distància pot millorar l’accés al sistema de salut per a persones amb limitacions de mobilitat (ja sigui per problemes físics, ja sigui perquè resideixen en llocs de difícil accés). D’altra banda, a ningú se li escapa que per al sistema els costos de l’assistència no presencial són menors que els de la visita en persona i, per tant, la telemedicina allibera recursos que es podrien invertir en altres elements del sistema de salut. No obstant, és lògic preocupar-se perquè l’atenció a distància redueixi el diagnòstic d’algunes malalties i, al final, el resultat sigui el deteriorament de la salut a causa del retard en el diagnòstic.

En realitat, que hi hagi avantatges i inconvenients en l’adopció de la telemedicina és una qüestió empírica i, afortunadament, s’acaba de publicar un article de quatre investigadors que l’avaluen en la seva aplicació a Israel. Els autors han aconseguit accés a les dades de visites mèdiques de la principal companyia d’assegurances de salut a Israel, que va fer més de 12.000 visites durant el 2019 i 2020 i cobreix més de la meitat de la població del país. La primera observació rellevant és l’espectacular augment del percentatge de visites telemàtiques durant els tres mesos de confinament més estricte (del març al maig). Si bé el 2019 el percentatge de consultes a distància estava al voltant del 5%, durant el mes d’abril (2020) va assolir el 40% i es va estabilitzar en el 20% durant la reobertura iniciada al maig.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest 40% de visites telemàtiques resulta de barrejar professionals que van adoptar el canvi ràpidament amb altres que van preferir donar prioritat a les consultes presencials. Així, a l’article es comparen els resultats dels pacients d’aquests dos tipus de professionals mèdics per extreure conclusions sobre l’impacte de la telemedicina. Els resultats mostren que, comparat amb el 2019, l’ús dels serveis d’atenció primària per part de pacients atesos per metges amb una alta taxa de visites telemàtiques va augmentar el 3,5% durant el període de reobertura. Com que els costos per a les arques públiques d’aquests dos tipus de serveis són substancialment diferents, tot i que s’incrementi la utilització, el cost total dels pacients telemàtics per al sistema es redueix en el 5%.  Malgrat que aquests pacients reben menys receptes mèdiques i la probabilitat que els derivin a especialistes és menor, no s’observen diferències en la realització de proves diagnòstiques de laboratori ni en les visites als serveis d’urgències. Finalment, els pacients atesos a distància reben més visites de seguiment amb el mateix professional mèdic. Això suggereix que, en alguns casos, arribar a un diagnòstic concloent pot requerir més visites i més seguiment en el cas de l’assistència telemàtica. Cal destacar que els resultats es mantenen quan l’anàlisi es fa només amb les patologies més greus, com infart de miocardi, en què no s’observa que es redueixin els diagnòstics.

A partir d’aquests resultats, es pot concloure que l’ús de la telemedicina sembla un bon complement a l’assistència presencial, ja que no dona lloc a un resultat pitjor en la salut de la població, ni a errors significatius en el diagnòstic. Fa l’efecte que aquests bons resultats són conseqüència de l’experiència i la professionalitat de la majoria dels treballadors sanitaris, que són capaços de distingir els símptomes que mereixen ser tractats a distància dels que requereixen la presencialitat per encertar en el diagnòstic.