Memòria
D’Hiroshima als Jocs Olímpics: l’emoció dels detalls
Els reptes humans, en la vida i en l’esport, fan que perduri més el record de sentiments amb què ens podem identificar, des de la desesperança d’un supervivent fins a les lluites internes de la gimnasta Simone Biles.
Aquest bolet gegant, en blanc i negre, que associem universalment a l’explosió de la bomba atòmica a Hiroshima, torna de forma recurrent a sortir a les nostres vides cada agost en forma de fotografia, record visual de la televisió, dels diaris. Al Japó, on es va desencadenar l’infern del segle XX, l’homenatge constant l’han encarnat els supervivents i el seu relat. No és només una foto: és la història del que feien en aquell precís moment de l’explosió. Si eren a cobert, si els acompanyava un germà, o van buscar la mare, estenent la roba, despreocupada segons abans. L’anècdota, real, fa més viva que qualsevol altra cosa l’emoció i l’impacte del que va passar.
Florian Mueck, expert orador, insisteix a apuntar just a aquests detalls, les olors, el color de les coses, la fugacitat del moment atrapat perquè és important per a algú, per algun motiu, per donar sentit al relat. El Peace Porter Project, al Japó, forma voluntaris entre les noves generacions que vulguin continuar il·luminant amb les tradicionals llanternes de paper els homenatges a aquell passat terrible, un relleu als testimonis reals que s’apaguen amb el temps. Encara més: s’aprenen de memòria els records minuciosos dels supervivents i els traslladen als nous oients, als joves, perquè puguin sentir, per exemple, l’emoció d’una nena que va quedar en la pobresa després de la bomba i va veure com la seva mare no aconseguia vendre els seus quimonos elaborats a mà per aconseguir moniatos amb què alimentar la família. Michiko Yagi, supervivent de Nagasaki, odia els moniatos des d’aleshores perquè li recorden la cara desesperada de la mare durant la crisi que va desfermar la bomba. Quan Yagi no pugui explicar més allò, altres ho faran per ella.
Simone Biles, Quinn i Laia Palau
Aquesta preocupació per preservar la memòria d’una cosa valuosa, amb tants ecos del ‘Fahrenheit 451’ de Ray Bradbury i els rebels que aprenien paraula a paraula els llibres que el totalitarisme cremava perquè desapareguessin de la conversa, ens porta en vista de qualsevol moment històric a lligar una sensació, una emoció, de manera infrangible.
Notícies relacionades
Els Jocs Olímpics no ens deixaran l’empremta de qui va guanyar la medalla d’or a la final de barra, si no de com Simone Biles va guanyar una batalla als seus «dimonis» interiors. Tots vam ser Biles per uns segons en aquella prova. De com un atleta de Qatar i un altre d’Itàlia, Mutaz Barshim i Gianmarco Tamberi, van pactar compartir l’or al podi perquè tenien les mateixes marques i van preferir no desempatar i que guanyés un de sol. De com Laia Palau es va retirar del camp de bàsquet desolat després de la derrota i en les seves pròpies paraules, «amb el cap a punt d’explotar de tantes emocions». De com Quinn, jugant en la selecció canadenca de futbol femení, ha convertit aquests Jocs Olímpics en els primers amb una medalla per a una persona trans no binària.
Els reptes esportius donen l’agenda de la competició, els desafiaments humans la fan memòria emotiva, viva, i sobretot, duradora.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
