Emocions a flor de pell

Em va agradar veure la cara d’estupefacció que se li va posar al pare de l’extremeny Alberto Ginés, de només 18 anys, primer or en escalada de la història d’aquest esport, quan el seu fill va aconseguir la medalla. Tots els amics congregats per veure’l saltaven d’emoció, i ell continuava assegut al seu seient, amb la mascareta posada, mirant la pantalla. A l’altre costat del món, el jove campió deia en roda de premsa que no havia volgut treure’s la medalla i que fins i tot hi havia dormit. Em va encantar també el tremend ensurt que la medalla de plata del karateka Damián Quintero li va donar al seu gosset, un caniche blanc que dormia plàcidament davant la tele quan tota la família va començar a saltar, eufòrica. És dur, de vegades, ser la mascota d’un campió olímpic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

«Som or», repetia la també karateka Sandra Sánchez, abraçada al seu marit i entrenador, Jesús, després d’aconseguir el màxim en kata femení. Va parlar davant les càmeres del camí recorregut –llarg: té 39 anys–, de les dificultats superades, de la malaltia de la seva mare, per la qual va renunciar a entrenar al CAR. La medalla els va arribar el dia del seu cinquè aniversari de casament. No està malament. La palista Teresa Portela, medalla de plata en K1-200, va parlar de la seva filla Naira, de 7 anys, qui a l’acomiadar-la li va demanar: «Mami, guanya».

I ara, preparin-se. Veure Messi jugar amb uns altres colors serà molt pitjor que veure’l marxar. L’emoció està garantida.