L’heteropessimisme (I)

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Machado, en el seu relat autobiogràfic, ens explica els maltractaments i violències que va patir per part de la seva parella en el context d’una relació LGTBIQ+. Vagi per davant que no pretenc jutjar ni molt menys afirmar que les violències en les relacions LGTBIQ+ són iguals o similars que en les heterosexuals, però l’autora, en un moment donat, ens diu: «sona fatal, però, en realitat, és alliberador: la idea que ser homosexual no equival a ser bo, ni pur, ni a estar en possessió de la veritat». Vaig pensar que ser heterosexual tampoc equival, ni de lluny, als atributs positius que la societat, encotillada en la normativitat, li atribueix. També vaig pensar que jo, en els últims temps, he anat repetint frases com aquestes molt sovint: «quin pal ser hetero», «tant de bo no fos hetero», «¿què ens passa als heteros?», «¿per què tinc aquesta maleïda orientació sexual?», «¿per què no puc formar part d’un grup de gent que s’escapa dels dictats hegemònics?»... ¿Però realment se n’escapen? ¿Realment l’heterosexualitat és tan i tan dolenta i la resta és la panacea o és que ja no sabem què fer amb les relacions?

Amb aquesta faceta obsessiva que em caracteritza, vaig començar a recercar respostes i vaig recordar que fa setmanes, gràcies a un altre llibre que ja vaig citar de Katherine Angel (‘El buen sexo mañana’, Alpha Decay, 2021), havia descobert un concepte: l’heteropessimisme. I em vaig reconèixer a l’instant, com si hagués trobat el concepte que explica la desídia que inunda les converses que tenim amb les amigues solteres. Aquest concepte, però, lluny de tranquil·litzar-me, em va alarmar perquè ens aboca, de nou, a postures depressives i que alimenten un imaginari més pròxim a l’aïllament que a l’acompanyament col·lectiu. Quina no sorpresa: una vegada més, el sistema ens vol soles.