Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Emergència climàtica extrema

La idea força no pot seguir sent qui contamina paga, sinó qui contamina ha de deixar de contaminar

2
Es llegeix en minuts
Emergència climàtica extrema

Si quedava algun dubte sobre l’abast i repercussió de l’emergència climàtica, les conclusions de l’informe elaborat pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), vinculat a l’ONU, l’ha de dissipar. La solvència científica dels redactors, el treball exhaustiu de recopilació de dades i les proves empíriques que aporta la vida quotidiana fan de l’informe un Codi Vermell, com ha dit el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, una crida universal a actuar tan aviat com sigui possible per contenir l’escalfament del planeta provocat per l’activitat humana. Tot indici d’escepticisme manca de justificació; la prèdica negacionista no és rés més que una manera encoberta de defensar els interessos econòmics d’una minoria cobdiciosa. I tampoc són gaire diferents les conseqüències de les actituds dels qui, admetent l’evidència, consideren que la responsabilitat d’actuar afecta els altres però no a ells, o que la solució de necessitats econòmiques a curt termini poden passar per davant en l’ordre de prioritats.

Una sola dada il·lustra la gravetat del moment: la temperatura mitjana de la Terra ha augmentat 1,2 graus des de l’era preindustrial. Una realitat indiscutible remarca la necessitat d’actuar: alguns canvis són irreversibles o només es corregiran al cap de diversos segles o mil·lennis. Per contenir, que no disminuir, la temperatura mitjana i deixar-la en 1,5 graus d’aquí a finals de segle cal reduir dràsticament les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per evitar la catàstrofe d’un augment superior que degradaria per complet els ecosistemes. No hi ha alternativa ni pla b que valgui: només un canvi de model energètic –econòmic també– pot revertir la situació.

N’hi ha prou de repassar els esdeveniments des de l’inici de l’estiu per entendre que viatgem en un comboi que avança sense conductor i sense frens i que corre el risc de descarrilar. El desglaç àrtic, els incendis a Sibèria, Califòrnia i la conca mediterrània, les inundacions a Alemanya i Bèlgica i les onades de calor són proves concloents de quina és l’envergadura del problema que hem d’enfrontar els humans. Els governs i les organitzacions internacionals han de posar la cultura verda per davant de qualsevol altra consideració, han de fixar terminis realistes i estrictes perquè la Terra continuï sent una llar habitable, protegida de la intemperància dels qui s’escuden en el fet que som davant un canvi climàtic com tants altres ha conegut el planeta. La idea força no pot seguir sent qui contamina paga, sinó qui contamina ha de deixar de contaminar, ha de deixar de lucrar-se amb una activitat tòxica.

A l’informe de l’IPCC no hi ha una sola conclusió que no estigui recolzada per dades concloents i precises, i se’n dedueix que l’emergència climàtica requereix un exercici de responsabilitat moral col·lectiu per deixar a les generacions venidores un món acollidor. L’esperit que anima el programa Next Generation de la Unió Europea, el compromís del president Joe Biden per reduir les emissions de diòxid de carboni, el de la Xina, més inconcret, en el mateix sentit i les iniciatives verdes en els àmbits públic i privat van en la direcció correcta, però no s’ha de perdre de vista que cal una concertació universal, sense reserves, perquè tot això tingui efecte. Com en el cas de la pandèmia, no tenen sentit solucions a escala regional per obtenir victòries parcials: només serà eficaç i resolutiu un compromís sense fronteres.