Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Davant una nova violència grupal
És un senyal d’atenció oportú que Interior insti a posar més atenció en els indicis d’odi per raó de raça, sexe o orientació política en els actes violents
Els diferents cossos policials espanyols disposen d’unitats especialitzades i estratègies per abordar la delinqüència juvenil. Almenys en els termes en els quals estava definida fins ara, centrada en robatoris i delictes contra la salut o la llibertat sexual i la formació de bandes amb components de delinqüència, control del territori, enfrontament entre grups comunitaris o motivacions polítiques. Però un altre perfil està prenent forma, que els experts prefereixen qualificar com violència juvenil. A l’atac mortal d’una vintena de persones a la Corunya contra un jove que van imprecar per ser gai i la pallissa per part d’un grup a Amorebieta que va deixar en estat crític la seva víctima se sumen desenes de precedents, en ‘botellons’ i festes de carrer. Amb agressions a altres joves o contra els agents, i per part de grups que s’escapen dels habituals esquemes de les bandes organitzades. En aquest fenomen podria influir la tensió acumulada durant la pandèmia. Però el repunt de l’agressivitat, apunten els experts, ve d’abans. I ha de tenir arrels més profundes. Una banalització creixent de la violència. Un panorama inquietant referent a la detecció i tractament dels problemes de salut mental o les perspectives d’integració en el sistema educatiu. O la difusió de discursos d’odi i intolerància cada vegada més normalitzats per la presència assentada de la ultradreta en les institucions i els mitjans.
Davant aquestes noves formes de violència, el Ministeri de l’Interior està treballant en l’actualització dels seus protocols, amb la renovació del vigent Pla d’Actuació i Coordinació Policial contra Grups Organitzats i Violents de Caràcter Juvenil, que considera «totalment desfasat». Una de les determinacions és que es detectin i facin constar diligentment als atestats l’existència de factors d’odi o discriminació per motiu racial, polític o sexual (cosa que suposa tant com admetre que l’actuació després de l’agressió de la Corunya no va ser precisament exemplar). És una crida d’atenció positiva. Però un altre aspecte en què es vol incidir, la detecció de forma preventiva de grups de carrer susceptibles de convertir-se en protagonistes d’agressions (cada vegada més grupals, cada vegada més salvatges), lamentablement no depenen tant de l’escrupolositat dels protocols com la de disponibilitat d’agents de seguretat pública als carrers. Una cosa difícil de garantir amb les plantilles i l’organització actual de tots els cossos policials de l’Estat.
Un altre aspecte en què la situació ha canviat radicalment és l’agressivitat amb què reaccionen a l’actuació policial els implicats en accions violentes. La delinqüència juvenil tal com s’havia entès tradicionalment tendia a evitar l’enfrontament precisament per no agreujar els càrrecs a què es podia enfrontar. Aquest càlcul desapareix en aquests comportaments de violència primària. En aquest cas és encara més evident que simplement la via d’extremar i endurir els tipus penals existents, com el d’atemptat a l’autoritat, no és suficient. És comprensible que els agents que viuen aquests fets més directament lamentin, com fan avui en aquestes pàgines, que pugui resultar més car aparcar malament un cotxe a Barcelona que resistir-se a cops a un policia. Però quan hi ha serioses sospites de fins a quin punt, en l’actualitat, la figura de la resistència a l’autoritat s’ha utilitzat en massa ocasions de manera discrecional, qualsevol revisió de protocols i normatives haurà de ser extremadament acurada. S’ha d’equilibrar la necessitat de dissuadir, atallar i no deixar impune la violència i les garanties contra actuacions arbitràries.
