Tossuderia ministerial

Tots ells, amb funcions i responsabilitats segmentades, confronten una indústria que genera activitat econòmica, exportació en alguns casos, que ofereix benestar potencial o real, disposada a oferir curacions i desenvolupaments tecnològics. Uns costos que s’argumenten pel seu caràcter únic, com a beneficis pels recursos que suposadament estalvien a altres parts del dispositiu assistencial i fins i tot com a indicacions que poden generar beneficis futurs en aplicacions encara desconegudes. Les argumentacions són múltiples i contundents. En aquest entorn, com han fet molts països ja, sembla recomanable posar terra pel mig amb les recomanacions tècniques de qui pot afrontar millor aquestes pressions i al que li correspon finalment prendre una decisió. Indicacions de procediments terapèutics regularment molt discutits pels afectats són avui pràctica comuna i proven que la qüestió no està ben resolta al nostre país.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Agencialitzar les decisions, com es fa en altres esferes de la política fiscal o monetària, podria ser un antídot. Que faci les avaluacions d’aquelles propostes qui millor les sàpiga fer, amb professionalitat i rigor acadèmic. I que no només sigui contrastadament objectivable, sinó que a més així ho aparenti en la seva autonomia, amb plenitud de legitimitat. La prudència implicaria seguir després la recomanació o, d’una altra manera, que qui té la responsabilitat final expliqui per què no ho fa. Invertiria així la càrrega de la prova, avui més centrada en una avaluació, si existeix, que vesteix la decisió majorment política més que la fonamenta; tal és el soroll dels procediments que avui s’utilitzen. Per això, 300 professionals van firmar el desembre passat un manifest en favor de la creació d’aquesta institució, una Autoritat Independent d’Avaluació de Pràctiques i Polítiques Sanitàries, sense obtenir resposta encara per part del Ministeri de Sanitat. Tot i així, en els més de 300 folis del text finalment presentat a Brussel·les crida l’atenció l’abundant recurs a la litúrgia de la «reforma de la regulació del medicament, la racionalització dels productes farmacèutics i el foment de la sostenibilitat del sistema, així com la recerca permanent de l’eficiència en la despesa, intensificant els processos d’avaluació en tractaments d’alta complexitat». Bons propòsits sense materialització efectiva.

No s’entén la tossuderia del Ministeri, més enllà de mostrar el poder que reté, per confrontar solets, com quixots, els molins de vent que tenen davant. Ministeris i direccions generals que, a més, atresoren molts exemples de portes giratòries, d’una banda, i estrictes posicions politicoideològiques, de l’altra, i que acaben desconcertats per la dificultat de la tasca. Som ja molts els que pensem que una Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) sanitària seria una bona solució i mostraria un compromís inequívoc de posar ordre en la política sanitària espanyola. Finançada per Fons Europeus, aquesta agència seria una oportunitat per arribar al 2050 amb alguna cosa més que un catecisme de bones intencions. Ens queda esperar que Europa ho exigeixi, com han fet en les disciplines fiscals i monetàries.