Cròniques de l’exili a cala Montgó (i 4)

En la comparació surten guanyant els catalans, per descomptat. Els líders llacistes segueixen des de fa temps una vaga de fam a la japonesa, això sí que és dur. Si una vaga a la japonesa significa produir més del que l'empresa necessita, una vaga de fam a la japonesa és menjar molt més del necessari, per a posar en escac a l'estat opressor. Amb els índexs de colesterol, triglicèrids, proteïna C i glucosa desbocats, amb la pressió sanguínia a punt d'esclatar i amb totes les patologies derivades de l'obesitat en dansa, Espanya no tindrà més remei que concedir la independència, o suportar sobre la seva consciència la mort dels nostres líders/herois. Noti's que fins i tot en la paella, aliment en principi innocu, tiren ingents quantitats de carn i marisc, perquè el sacrifici sigui segur. Potser millor dir-ne vaga de fam a la catalana i deixem tranquils els japonesos, que amb un bol d'arròs i un tros de peix, van servits.

Alguns líders catalans (Presidentorra i els bessons Tururull) van intentar en el seu moment una vaga de fam tradicional, però va durar de l'hora de dinar a la de sopar, i no va tenir ressò. El món ignora el que li costa a un burgès català passar tota una tarda sense berenar, i no ens va fer gaire cas. En canvi, la vaga de fam a la japonesa, dic a la catalana, té la virtut que, comparant les fotos dels vaguistes d'un any per a l’altre, queda palesa la seva degeneració física, ni parlem de la moral. Les associacions de drets humans no trigaran a reclamar a Espanya un gest i a suplicar als vaguistes que deposin la seva actitud abans que exploti tot, la situació i ells mateixos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A més d'aquests líders que agraden de mostrar públicament els seus sacrificis gastronòmics com a prova que pensen sempre en la republiqueta -encara que sigui a base d'endrapar musclos, ostres i tot fruit de mar que es posi a l’abast-, hi ha els qui segueixen la vaga discretament. La majoria d'alts càrrecs del governet i els més significats llacistes, sostenen durant tot l'estiu una vaga de fam a la catalana, ficant-se entre pit i esquena paelles, mariscades, sangries, gintònics, barbacoes i altres pitances, a poder ser en restaurants de cinc forquilles, perquè al càstig del cos s’hi sumi el de la butxaca. Sàpiga Espanya que no ens rendirem mai, sàpiga el món que som capaços de qualsevol cosa per a alliberar-nos de tanta opressió. Ni un pas enrere! Seguim! Cambrer, una altra de gambes de Palamós!

Avui, a l'Ulster, hi ha murals amb la imatge de Bobby Sands, considerat un màrtir. Un dia a Catalunya els tindrem de Dante Fachín o el Vivales, encara que calgui buscar una paret més ampla que un camp de futbol perquè hi càpiguen, així d'estricta és la vaga de fam a la catalana que segueixen els nostres herois.