Un llibre trist Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Arrossegant els peus i el dolor
‘Girona, 1939: porta de l’exili’ ens mostra una ciutat malalta, morta, negra, «gelada per la imminència de la seva ocupació»
Un dels llibres d’història més interessants dels que s’han publicat en aquest 2021 és un recull de textos, editat per Joaquim Nadal, sobre els últims dies de la Girona republicana i de la Guerra Civil, sobre la fugida cap a França i l’entrada de les tropes faccioses a la capital. És un llibre “tributari”, com diu el mateix Nadal, de “l’aportació pionera de Maria Campillo”, que ja havia recollit – també a l’editorial L’Avenç, com aquest 'Girona, 1939: porta de l’exili' – tot de materials literaris, memòries i confessions del “pas de frontera”, de la débâcle i l’ensulsiada de tot un país. L’aportació singular de Nadal és que tanca el focus, el fixa en un microcosmos concentrat en un espai reduït, i deté la mirada en una petita ciutat de províncies que esdevé, durant uns dies – des de mitjans gener fins al 4 de febrer de 1939 –, una autèntica comèdia humana, una congregació d’individus que viuen a la ratlla de la desesperació i, doncs, un univers on es barregen l’abjecció i l’honor, l’horror i l’esperança, la imminència d’un final i la dignitat o la mesquinesa amb què, uns i altres, viuen aquest final.
És “un llibre molt trist”, diu Nadal, “que encongeix el cor” i que, alhora, es llegeix com si el lector fos el personatge d’aquella pel·lícula de Woody Allen en la qual entrava i sortia del film que es projectava en una sala i acabava protagonitzant la ficció des de la seva condició d’espectador. Som espectadors, doncs, però alhora ens endinsem en aquells mesos terribles, a partir de la fragmentació de les experiències que van viure els exiliats. I compartim aquell sofriment i assistim a l’altivesa gasiva dels qui fan valer la seva condició “d’intel·lectuals” per tenir un tracte millor i a l’èxode d’un poble, “la gran corrua de desvalguts i desemparats que van desfilant penosament pels vorals dels camins i les carreteres, arrossegant els peus i el dolor”, com escriu Nadal.
Devastació i mort
Notícies relacionadesLa condició dels homes es demostra en circumstàncies tan adverses com aquelles. Moments de devastació i de mort, sense saber on anar, immersos en un desori fenomenal, lluitant per sobreviure, “amb persones amuntegades sota els porxos, a les escales de la Catedral” – escrivia Benguerel – “com un corrent de lava: era anguniós, asfixiant, desolador”. Van comprendre que calia viure, però corsecats per una immobilitat de cossos “i ulls perduts enllà, sense cap llàgrima que ens posés un tel pietós a les nines perdudes”, com evocava Trabal, poc abans de morir, ell mateix, de tristor a l’exili de Xile. I, en la vigília de la foscor, febles raigs de llum neta: “Enmig d’un naufragi d’amistat”, diu Rovira i Virgili, hi ha “desconeguts que es porten bellament”. La Girona d’aquells dies era una ciutat malalta, morta, negra, “glaçada per la imminència de la seva ocupació”. Era “un manicomi”, com recorda Teresa Pàmies.
La virtut més destacada de 'Girona, 1939: porta de l’exili' és que provoca un sentiment d’angoixa compartida (i de menyspreu i indignació, quan es llegeixen els ditirambes feixistes després de la victòria militar), però, al mateix temps, en aquesta descripció impressionista de la ruïna (també la moral), se’ns parla d’un retorn. Del retorn d’unes veus que, encara ara, ens interpel·len.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
