BARRACA I TANGANA
Com salvar la Lliga
Llavors pensaves que les coses no arribaven mai –l’inici de la Lliga, ser més gran, les nòvies– i ara penses que arriben de seguida i se’n van massa ràpid, amb freqüència
Hauria de tenir la meva opinió sobre la marxa de Messi, les intrigues econòmiques de la Lliga i el futur del futbol i del periodisme, però passa que no em toquen ni de prop, aquests embolics i aquests temes. L’únic que m’interessa és passejar amb bicicleta amb la meva filla Delia. Cap al tard, pels carrerons del poble, les carreteres comarcals i els camins de terra. Amb el sol vermellós torrant el turó, la brisa acariciant-li la melena i sense pressa ni rumb ni objectius ni pena. Simplement passejar amb bicicleta amb la meva filla Delia, no demano tant i no demano gaire, passejar aliè a les vostres festes i les vostres merdes. Explicant-li el que jo feia per allà de petit, explicant-me el que vol fer de gran com un somni. Tot és al seu lloc, tot encaixa; la resta de l’estiu ha sigut esperar el moment del ritual de la bicicleta. Tot el que la resta de l’any m’aclapara sembla diminut en aquests passejos senzills a dues rodes. Tot el que accepto a desgrat i sense remei, a la vida real allà fora, sembla cobrar sentit amb aquesta recompensa. Tot el que et fa feliç et posa també una mica trist, l’edat adulta comporta aquesta condemna. No sé quan podré tornar a passejar amb bicicleta amb la meva filla Delia. Potser l’estiu que ve, suposant que ella encara vulgui. De moment s’han acabat les vacances: he vist repetit el partit del València.
He comprat fins i tot l’àlbum de cromos per més costum que creença. El temps gairebé tot ho espatlla, fins i tot el que més vols es crema. En els anys alevins, solia esperar amb tanta ànsia el començament de la temporada que era incapaç d’aguantar sense escriure, a les caselles buides del calendari, encara que els partits encara no s’haguessin celebrat, resultats imaginaris de la primera jornada de Lliga. Hi havia, per exemple, un Compostel·la-Reial Societat i jo me la jugava posant-hi un 0-1 quan faltaven quatre dies per al xiulet inicial, suposant que podria acabar així, de les ganes que tenia d’omplir la jornada, en l’espera interminable de repassar fitxatges i dades de les plantilles, de delectar-se en les expectatives de les guies a la prèvia.
No estem per a grans baralles
Notícies relacionadesLlavors pensaves que les coses no arribaven mai –l’inici de la Lliga, ser més gran, les nòvies– i ara penses que arriben de seguida i se’n van massa ràpid, amb freqüència. Doncs bé, ara aquesta emoció desbordant pel nou campionat ni hi és ni se l’espera. Potser és millor així, no estem ja per a grans baralles. Una tarda em vaig animar i me’n vaig anar sol amb la bicicleta. Volia arribar a un altre poble i sumar quilòmetres com als vells temps, però poc després de sortir semblava que no avançava i cada metre se’m feia etern. Vaig serrar les dents, vaig enfonsar el cap al manillar i vaig pensar en les gestes històriques dels pioners. Tanmateix, el meu esforç era en va, semblava que la bici s’enganxava a l’asfalt i la meva ment culpava el vent. A la meitat del camí em vaig rendir, vaig assumir el meu lamentable estat físic i vaig fer mitja volta, humiliat. La tornada va ser penosa, no avançava ni costa avall. Vaig arribar a casa gairebé de nit, amb les cames encartonades i el cervell mancat de reg –el casc l’havia robat al meu pare i m’anava petit; mai m’havia sentit tan vell, i em vaig ajeure moribund sense explicar-me com havia pogut passar-me això.
L’endemà el meu pare em va dir que tenia una roda punxada, i em va preguntar si me n’havia adonat. Jo vaig contestar que sí, que per descomptat, vaig assumir que soc imbècil i ara ho explico, a veure si així ja no em pregunten més com salvar la Lliga i el periodisme, després d’això.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
