El retorn Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tornar al disc de la Pepsi
Quan va sortir el ‘Generation Next’ vaig saber, sense haver llegit mai una revista musical, que hi havia una quantitat acollonant de maneres de sacsejar el cap al costat d’un altaveu
Disco de Pepsi dedicado a GenerationNext /
No tinc nostàlgia de l’adolescència, ni de la infantesa. No tornaria a aquestes edats ni a punta de pistola, però sí m’agradaria tornar a escoltar cançons amb la intensitat de llavors, com quan el meu oncle Juan em va deixar un disc de Mike Oldfield i un altre de Queen (als 12) i em va descobrir que la música era alguna cosa més que Ana Belén i Víctor Manuel o el que hi havia a les cintes del cotxe del meu pare; o com quan el meu amic José Ignacio i jo escoltàvem el ‘Pedrá’ d’Extremoduro al seu quarto anotant les metàfores, gaudint dels girs instrumentals, psicoanalitzant la lletra i sospitant que mai de la vida ja no es podria fer res millor (als 13) perquè crèiem que aquest cant jonqui parlava de nosaltres; o com quan (als 14) va sortir el ‘Generation Next’ de Pepsi i de sobte vaig saber, sense haver llegit mai una revista musical, que hi havia una quantitat acollonant de maneres de sacsejar el cap al costat d’un altaveu.
Avui pot sonar esbojarrat, però en la meva generació, almenys per alguns babaus amb orelles com jo, que vivíem en pobles, lluny de les botigues de discos, les revistes i els fanzins, lluny de tot, fins i tot d’amics amb informació privilegiada o almenys una mica ‘enteradets’, aquest anunci-disc-recopilatori de la Pepsi va ser una porta oberta en un mur. Jo, per no conèixer, no coneixia ni l’existència de Radio3 (ningú me n’havia parlat), ni tenia amics grenyuts de poble, ni havia sentit mai res nou més enllà de la muralla de Take That, Spice Girls, Backstreet Boys, Dj Kun i altres cares que tapaven les carpetes de les meves companyes de classe. Però quan la multinacional de refrescos va llançar aquesta campanya de publicitat, que consistia en un recopilatori de música «per a joves», alguns xavals de poble desconcertats per la monotonia vam obrir les orelles. Això passava en un món anterior a internet.
Notícies relacionadesAquests dies he trobat entre les coses velles el disc de Pepsi. Està tot ratllat, però la llista de cançons ve a Spotify. M’interessa pel que diu de l’època en què es va llançar, i pel que això diu de la nostra. Aquí hi ha el ‘Puto’ de Molotov, el ‘Buah!’ de 7notas 7colores, el ‘Devil came to me’ de Dover, el ‘Beautiful people’ de Manson. Cadascuna d’aquestes cançons seria impensable en el context d’una campanya de publicitat avui. Totes tenen, per separat, prou material controvertit i feridor perquè els activistes d’esquerres i dretes demanessin la seva retirada. Però quan el disc va arribar a les nostres mans, aquestes cançons i les altres van ser alliberadores. Van cavar túnels i canalitzacions, i passadissos de miralls, per sota el territori previsible de les radiofórmules. Sé que això no em va passar només a mi.
Hauria sigut una pena que algú, per motius d’ofensa, ens arrabassés la possibilitat de valorar per nosaltres mateixos el contingut d’aquest disc. Perquè a partir d’aquí, la música es va convertir en la meva peça d’acoblament amb la resta de la humanitat. Per decidir si una persona em queia bé o malament només havia de preguntar-li què escoltava, convençut que amb això ja estava tot dit, perquè el purisme i la intransigència són el primer pas en el camí per gaudir de les coses sublims que hi ha al món. Al cap i a la fi, un continua sent un babau amb orelles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
