Una empresa pública d’energia

Als anys 90 els governs del PSOE de Felipe González i del PP de José María Aznar van impulsar la gran privatització de l’entramat espanyol d’empreses estatals. No s’entenia què feia l’Estat en el negoci energètic (d’Endesa i de Repsol, per exemple) quan, segons el pensament únic de llavors, ho faria millor la iniciativa privada.

En essència, aquells raonaments poden continuar sent vàlids dins de les regles de joc de l’economia global. Però els ensenyaments de la pandèmia no s’han de llençar a un pou sense fons: la importància d’allò públic per encarar els grans reptes de la societat.

Un dels grans reptes globals del moment és el canvi climàtic i l’exigència de descarbonització de l’economia. El recent increment del preu de l’electricitat al mercat a l’engròs és reflex, en part, de com el repte de la descarbonització s’està llançant sobre l’esquena dels consumidors (espanyols, sobretot), que són els que acaben assumint als seus rebuts l’especulació pels drets de CO2 i les incongruències d’un sistema que permet que generadores d’energia que no emeten gasos contaminants –com les hidroelèctriques– també passin factura pels drets d’emissió de diòxid de carboni.

Notícies relacionades

Jenni Hermoso és la nostra Gisèle Pelicot

L’ull crític de Barrachina

I és en aquest context, i no en un altre en què pot agafar sentit el debat sobre la creació d’un instrument públic (anomeni’s empresa o regulació) que, a partir de la propietat pública de l’aigua i dels salts hidràulics, recuperi certa capacitat d’afavorir els objectius de descarbonització sense la irremeiable asfíxia dels consumidors a través del rebut de la llum.

Pot ser que aquesta no sigui una mesura que solucioni el problema del rebut de la llum a curt termini; però sí que servirà per modular les conseqüències sobre els consumidors que imposa el repte climàtic. I, potser, algunes elèctriques que ara només miren al cel per veure caure el benefici s’ho pensin millor.