Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’Afganistan: algunes lliçons identificades
Quan una nació, sola o en coalició, s’embarca en una operació com la de l’Afganistan ha de definir clarament què s’entén per ‘missió complerta’
Una fotografía proporcionada por el Ministerio de Defensa británico (MOD) muestra a ciudadanos británicos y con doble nacionalidad que residen a bordo de un avión militar en el aeropuerto de Kabul. /
El primer i més important acte d’un estadista és establir el tipus de campanya en què s’embarcarà (...), és el primer de tots els interrogants estratègics (‘De la Guerra’, Carl von Clausewitz)
Afganistan l’escenari en què més militars espanyols han mort o han sigut greument ferits en els últims anys. A tots ells reto el meu més sincer homenatge.
De l’experiència a l’Afganistan es poden i s’han d’identificar moltes lliçons que s’haurien de convertir en lliçons apreses. La principal, que es repeteix a través de la història, sobretot en la dels segles recents, és que perquè una força exterior derroti una motivada força local (regular, irregular, o barreja de totes dues), que compta amb cert recolzament de la població, amb fronteres de difícil control i veïns amics o que miren cap a una altra banda (o estats fallits), es requereix temps, saviesa i l’aplicació de tots els instruments del poder (diplomàcia, informació, militar, economia: DIME); en cap cas és senzill.
Ni els britànics fa segles, ni l’URSS després, ni ara l’OTAN (amb els EUA al capdavant), han sigut capaços d’imposar-se sobre uns combatents, certament cruels, però que no compten ni amb els mitjans ni amb l’ensinistrament dels adversaris a qui s’han enfrontat a l’Afganistan. Tampoc els francesos a principis del segle XIX van poder amb els espanyols; ni als anys 60 del segle XX, els indoxinesos van ser derrotats pels seus oponents (primer França, després els EUA); ni els algerians es podien comparar amb els francesos en la mateixa època; ni s’aconsegueix acabar amb la insurgència a Mali avui. No és fàcil trobar en la història recent exemples en què una força exterior és davant una de local, amb algunes de les condicions abans esmentades, i que prevalgui durant un període significatiu. Aquesta imbatibilitat del nadiu no és exclusiva dels afganesos.
Una altra lliçó identificada, sobretot en l’àmbit estrategicopolític, és que quan una nació, sola o en coalició, s’embarca en una operació com la de l’Afganistan (o Líbia, l’Iraq, etc) ha de definir clarament què s’entén per ‘missió complerta’; en altres paraules, les condicions que s’han de donar per poder dir que s’ha arribat als objectius, que no s’haurien de definir per dates (en aquest cas, es va establir per al final del 2014, president Obama, i després per abans de l’11 de setembre del 2021, presidents Trump i Biden). Arrribar a aquesta situació final volguda exigeix la implicació de tots els poders dels estats, aplicats amb intel·ligència i paciència, molta paciència (nosaltres tenim el rellotge, ells el temps); un poder sol, per exemple el militar, difícilment prevaldrà per si mateix.
D’altra banda, a més d’establir clarament aquestes condicions per poder dir que s’han complert els objectius i, conseqüentment, iniciar el replegament, cal efectuar una anàlisi realista de la situació: conèixer el punt de partida, les característiques de la població, els seus punts forts i febles, tradicions, etc. I per descomptat, conèixer-se un mateix per admetre fins on es podrà arribar.
«Tant de bo que aquests 20 anys en què els afganesos han disfrutat de més llibertats, que les dones han pogut estudiar i ocupar llocs de rellevància, no siguin un parèntesi»
A l’Afganistan, com que el règim talibà no va entregar als líders d’Al-Qaida, responsables de l’atac als EUA l’11 de setembre del 2001, les unitats d’operacions especials, primer nord-americanes, després d’altres nacions, es van desplegar per dirigir els senyors de la guerra que lluitaven contra els talibans, aconseguint enderrocar aquest règim en qüestió de setmanes, de tal manera que va deixar de ser un santuari per a Al-Qaida, l’objectiu principal inicial. La participació militar ¿s’hauria d’haver aturat en aquest punt? És tard per poder dir si hagués sigut suficient i no hi ha elements per respondre amb certesa, per la qual cosa només es poden fer elucubracions. No obstant, hauria de ser una qüestió a analitzar si una situació semblant es donés en el futur, ja sigui a l’Afganistan o en altres escenaris. La veritat és que portar el combat al terreny de l’adversari suposa que aquest pugui perdre la iniciativa, almenys durant un temps; una qüestió que també té el seu valor. En qualsevol cas, és una altra lliçó identificada: la necessitat que l’àmbit estrategicopolític faci un planejament de contingència que apunti què fer davant diferents esdeveniments que es puguin anticipar, tant si són negatius com si són positius, i tenir preparades accions davant els riscos i oportunitats que sorgeixin; igualment, què fer després, una vegada aconseguits els objectius inicials. En suma, fer plans per respondre aquestes preguntes: ¿què es fa si passa això o allò...? I si passa el que està previst ¿què es fa després? Convé a més esperar l’inesperat. El planejament militar sí que ho inclou, lògicament al seu nivell, però sempre hi ha espai per millorar.
En definitiva, els militars hem identificat moltes lliçons que s’han anat incorporant tant en el sistema d’ensenyament com en la instrucció individual i l’ensinistrament de les unitats. Hi ha lliçons que són d’altres àmbits, algunes aquí apuntades. Tant de bo que el sacrifici de tants soldats no hagi sigut en va i que aquests 20 anys en què els afganesos han disfrutat de més llibertats, que les dones han pogut estudiar i ocupar llocs de rellevància, que s’ha jugat amb cometes, no siguin un parèntesi en la història d’aquesta atribolada nació, sinó que serveixin com a llavor d’un futur millor.
