Cúmul d’advertències Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’estiu de l’últim avís
Hem sabut de primera mà com serà la fi del món si no sabem canviar immediatament i radicalment de rumb
La nostra generació ha tingut aquest estiu no sé molt bé si un avís, un privilegi o una advertència total: conèixer de primera mà com serà la fi del món si no sabem canviar immediatament i radicalment de rumb. Amb un avantatge afegit: tothom ho ha vist i ho ha viscut en la seva plena cruesa, tant les elits com la gent corrent. La societat de l’impacte s’ho ha hagut d’empassar: l’efecte quotidià i personal de l’escalfament inaguantable amb els seus incendis massius, l’avanç de la desertització, el desglaç catastròfic i el seu inici de retrocés de costes, la pèrdua de diversitat biològica, la multiplicació de tornados, inundacions i calamarses... I tot salsejat en una pandèmia terrible, malestar civil generalitzat cada vegada més incontenible i migracions desesperades impossibles de canalitzar. Se’ns ha descorregut durant uns mesos la cortina del futur. Hem vist un avançament de com probablement serà no aquesta Tercera Guerra Mundial –la climàtica– de la qual parla Joseph Stigliz sinó l’Última Guerra Mundial.
Ho tenim malament però no impossible, i menys després de les visions d’aquest estiu tan intimidador. Els científics remarquen que hem de fer una gran correcció des de demà al matí fins al 2050, que podria ser el llindar del sense retorn. El 2050 és a la cantonada: la majoria dels nois que veiem ara pel carrer seran allà, amb els deures imprescindibles fets o ja sense fer i amb poquíssim marge de fugida de l’atroç. El programa a seguir és senzill de definir tot i que tremend de desenvolupar: assentar un nou internacionalisme popular, com el ja viscut històricament contra la injustícia social; iniciar una mobilització militant generalitzada per dinamitzar els governants passius per part dels que aquest estiu des de les quatre cantonades del planeta hem vist l’avançament de l’apocalipsi; segellar nous compromisos mundials ferms per frenar com més ràpidament millor l’ús intensiu de combustibles sòlids; acceptació política sincera que ja no són els Estats Units i Europa, sinó la Xina (28% de les emissions), qui ha de marcar el ritme i ser ajudada en la transformació antipetrolífera. Després que els nord-americans elegissin Trump, moralment només podem reconèixer la seva capacitat militar i la seva potencialitat econòmica, però no el seu pols director del planeta.
Sé que escric les línies més ingènues de la meva vida però també les que apunten directament a la revolució cultural i social urgent i imprescindible per sobreviure. Renunciar a seguir l’espiral desenfrenada del creixement econòmic i del consum sostingut, aquesta ficció suïcida que està acabant amb la Terra i amb nosaltres. Les petites polítiques nacionals, com les que ens asfixien aquí, o les vanes pretensions supremacistes occidentals, o la irrealitat de no acceptar que en les pròximes dècades l’eix del món sigui el Pacífic i la superpoblació d’Orient ens allunyen de l’únic i estret congost sense guerres de supervivència que portaria el planeta a ser considerat per tots com el nostre primer i gran valor en l’individual i el col·lectiu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
