Jutges o epidemiòlegs

En la seva sentència sobre la declaració de l’estat d’alarma, el Tribunal Constitucional va determinar que, sota el paraigua d’aquesta fórmula prevista per fer front a circumstàncies com una epidèmia, no es podia decretar un toc de queda general tot i que fos una mesura adequada, precisament, per combatre la pandèmia. Només el més extrem estat d’excepció podia emparar aquestes mesures. És lògic que, especialment després d’aquesta sentència que lligava tan curt les administracions sanitàries, els respectius tribunals superiors de cada comunitat autònoma també hagin mantingut sota un control molt exigent les peticions d’establir tocs de queda parcials. Però es pot recordar el vot particular del magistrat Cándido Comte-Pumpido contra aquella decisió del TC: «La sentència [...] no resol, sinó que crea un greu problema polític, al desarmar l’Estat contra les pandèmies, privant-lo de l’instrument que la llei determina expressament per fer front a les crisis sanitàries». Això també és el que estan fent diferents decisions judicials de les últimes setmanes, com la negativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a autoritzar el toc de queda nocturn als municipis el nombre de contagis per 100.000 habitants dels quals en 7 dies sigui superior a 150, contra els anteriors llindars de 400 i 250, com reclamava la Generalitat. Amb això, de les 148 localitats on el Govern volia mantenir suspesa l’activitat a partir de la 1 de la matinada només podrà fer-ho a 19, obligant Mossos i policies locals a un desplegament urgent. 

El toc de queda té especial impacte en zones de turisme massiu, amb concentració de locals d’oci nocturn, platges... En aplicació del criteri establert com a immutable pel TSJC (la incidència de 250) resulta una llista de localitats on es manté el toc de queda que, en molts casos (Balaguer, Alcarràs, Móra d’Ebre, Montblanc...), no sembla que compleixin aquest perfil en què aquesta mesura és més necessària i eficaç, i deixa fora ciutats en plena bullícia estival. 

Evidentment, els tribunals han de garantir que la suspensió d’un dret fonamental com el de lliure circulació només pugui ser limitat amb una motivació fonamentada, i no de forma discrecional. Això obliga a argumentar cada petició. I no és fàcil explicar per què, quan els contagis estaven més descontrolats, només els municipis amb una incidència major de 400 havien de desallotjar els carrers. Que, per tant, segons els criteris que ha plantejat successivament la Generalitat, en localitats amb incidències de 125 a 400 es pogués circular quan l’epidèmia estava més descontrolada però no ara que torna a remetre. Fixar un criteri més estable podria haver evitat la judicialització i que un tribunal acabés decidint quins són els llindars de contagi que aconsellen reaccionar amb un confinament, o l’àmbit territorial necessari perquè la mesura tingui efecte.

També ens estalviaríem confusions si s’haguessin regulat de forma més precisa els estats d’alarma i excepció per ajustar-los a un tipus d’emergència sanitària (i potser en el futur climàtica) que els redactors de la Constitució i de la llei orgànica que desenvolupa aquestes situacions no van poder preveure, així com la llei general de salut pública. I si s’haguessin consolidat agències de salut pública el criteri expert de les quals es pogués agafar com a referència, més enllà de les decisions polítiques. És de lamentar que la suma de bloquejos polítics a Catalunya i Madrid faci inviables reformes necessàries com aquestes.