Joves i salut mental: ¿què ha fet aflorar la pandèmia?

En aquest cas m'agradaria centrar l'anàlisi en l'erupció dels malestars psicoemocionals (i en molts casos trastorns mentals) de la població adolescent i jove. Ja no podem mirar cap a un altre costat. El covid ha evidenciat que hem de prendre seriosament aquesta qüestió. Es multipliquen els casos de joves que senten que no encaixen en aquest món que hem construït -en principi per a ells-. En alguns casos hi haurà predisposició genètica, factors desencadenants orgànics, etc ... però, a més de les qüestions psiquiàtriques, sovint observo una cosa que-des del meu punt de vista- és un contrasentit. Les xarxes socials, els cercles de famílies, els llibres i fins i tot algunes consultes de professionals de la psicologia en l'actualitat destil·len conceptes com: excel·lència, altes capacitats, alt rendiment, entre d'altres... moltes de les converses de les famílies d'adolescents es centren en compartir els meravellosos resultats acadèmics dels fills (aquestes altes capacitats certificades per un psicòleg) o aquesta excel·lència en l'esport o en la música (com a promesa de singularitat i èxits futurs). Em pregunto si s'han multiplicat els "fills prodigi" respecte a les generacions anteriors; però també em pregunto si aquesta emergència de prole "extraordinària" guarda alguna relació amb el nivell de malestar emocional que estan mostrant els adolescents i joves.

 

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Aquestes preguntes em porten a reflexionar sobre els estils educatius actuals i quina funció estem exercint les famílies. És difícil -en el nostre paper de referents educatius- prendre consciència de tot el que projectem en els  "nostres" fills. Ens diem a nosaltres mateixos que volem el millor per elles i ells i amb aquesta fi busquem l'excel·lència, forcem que s’ "apassionin" per alguna cosa; aquesta cosa que moltes vegades s'assembla sospitosament al que nosaltres voldríem haver fet o estat i no hem fet ni estat. Aquest procés de projectar en els nostres fills solem embolicar-lo d’arguments com: aprendre a adquirir responsabilitat, adquirir compromisos i disciplina, entre d'altres. En realitat, si rebusquem en el fons del bagul de la nostra psique en un exercici d’autosinceritat probablement  hi trobem les nostres ganes de transcendir en el món, de deixar un llegat a través d'uns fills que destaquin en alguna cosa, que ens facin sentir especials com a pares i mares; acceptar que som persones normals (amb la connotació positiva de la paraula normal) i tenim fills normals potser, només potser, reduiria una mica la pressió cap a aquests joves que creixen amb el missatge que per ser alguna cosa a la vida, per tenir èxit, cal ser extraordinari, en algun àmbit.

No obstant això, d'altra banda, podria ser interessant reflexionar sobre perquè no posem tanta exigència en potenciar altres característiques essencialment humanes, imprescindibles per a la vida, però que no solen aparèixer ni en les xarxes socials, ni en els llibres de rècords ni en els mitjans de comunicació. Em refereixo a potenciar l'autonomia, l'empatia, l'assertivitat, la resiliència. La resiliència que ens permet viure; trobar la forma de seguir endavant front les adversitats, no mesurar l'èxit vital per la comparació amb altres. Aprendre - nosaltres i les següents generacions- a identificar els dolors emocionals i aprendre a no tapar-los fins que fan massa mal, regular l'autoexigència. En definitiva, acompanyar éssers humans i educar-los en la llibertat i la responsabilitat, això si que seria excepcional.