La gran badia del calendari

Divendres, 6. Obres a l’edifici, dos pisos més amunt. Simfonia de trepants i martells percussors. La insídia de la pols de ciment que flota en l’aire com una maledicència a l’estació de les finestres obertes. A sobre, Messi toca el dos del Barça; el que faltava per arrodonir la sensació d’ensorrament global, d’acumular trampes en tots els àmbits.

Diumenge, 8. Surto a caminar per la xafogor passeig de Sant Joan avall, sense gaire propòsit en el passeig. Els vells carrers, tantes vegades transitats, semblen dormir una migdiada pesada, d’aquestes de les que un es desperta capgròs i sense nord. Fa olor de pipí. Feia anys que no es veia una desbandada de la ciutat tan general. Barcelona està rara; pocs turistes, dels d’espardenya, comerços tancats i la tristesa que produeix l’urbanisme tàctic i lletgista. Calia donar un cop de mà als hotelers després del confinament, però que poc de gust que ve prendre una canya entre pilons de plàstic i blocs de formigó. Tampoc s’entenen gaire les ratlles grogues sobre la calçada. ¿On vas, Barcelona?

Dilluns, 9. Alguns grafits trobats des que va començar l’estiu: «La memòria del cor no oblida»; «El millor d’haver nascut sense res és k res és essencial». I damunt d’un anunci de vestits de núvia, un globus de còmic surt de la boca sensual de la model amb la frase: «Tinc por. Sorry, mum».   

Dimecres, 11. Escapada sobtada al País Basc; m’acoblo al viatge que ja tenen en marxa un parell d’amics acollidors. Cua inclement per facturar en el vol matutí a Bilbao. Un país ben rar aquest; hem passat dels aeròdroms fantasma (Castelló, Albacete, Ciudad Real, Lleida) a les instal·lacions sobresaturades. O els engranatges funcionen encara a mig gas després de la pandèmia o bé el Prat s’ha fet petit. ¿Cal ampliar l’aeroport? Més dubtes que certeses. Una altra vegada, ¿on anem?, ¿quin model de desenvolupament volem?

Dijous, 12. La bellesa de la costa basca. Bermeo, Ondarroa, Lekeitio, Getaria, Hondarribia... En pocs quilòmetres, la vista llisca del verd avet al blau cobalt i agraeix esglaiada el retrobament amb la naturalesa, la grandiositat de l’espai. A Mutriku, un poble de carrers costeruts que s’aboquen en vertical sobre la bocana, un grup de pescadors desgrana una xerrada en eusquera en una taverna del port. Rostres durs. Descendents d’aquells mariners que al segle XVI es feien a la mar en precàries xalupes amb les llances sangonants en rest a la cerca de la balena, del seu preuat greix, en una lluita a vida o mort. Som una generació privilegiada que dilapida la seva bona fortuna.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Dilluns, 16. La tornada a casa coincideix amb l’entrada dels talibans a Kabul per imposar el seu atroç règim islàmic. Riu-te’n dels aeroports plens que lamentem els consentits turistes occidentals. Penso en el terror de les dones afganeses, en els versos de la poeta màrtir Zarmina: «Em vas vendre a un home vell, pare. / Que Déu destrueixi la teva casa, jo era la teva filla». Més dones engolides per l’oblit. La portada de ‘Charlie Hebdo’ posa el dit a la nafra: tres dones amb burca blau celeste porten el dorsal 30 que Messi lluirà al PSG, club finançat pels diners de Qatar.

Dimecres, 18. Aniversari de l’assassinat de Lorca, 85 anys d’una mort que encarna la sal a la ferida, la desraó, la gran tragèdia de la història. Sembla impensable morir i matar l’agost, tanta ignomínia sota la llum d’aquests capvespres que va cantar el poeta granadí: «Agosto. / Contraponientes / de melocotón y azúcar, / y el sol dentro de la tarde, / como el hueso en una fruta».