ANÀLISI
Jo no em passo al PSG
Continuaré estimant Messi, miraré tots els partits seus que pugui, mai oblidaré el que li he vist fer amb la pilota als peus o amb la seva col·locació i moviments sobre la gespa, però tot i que soc futbolísticament promiscu no l’acompanyo al PSG, aquest club aprofitat i exagerat al qual no desitjo èxits. Des del meu punt de vista ha trencat totes les regles del ‘fair play’ financer i amenaça de portar-nos cap a una desnaturalització del meu espectacle favorit.
Em fa il·lusió esperar que creixi –guanyant mentrestant, per descomptat– el que estan tramant Koeman, Memphis, Griezmann, Piqué, De Jong i els nous nens; o com pateix ininterrompudament l’Elx intentant combinar i no baixar; o continuar amb la meva identificació amb les coses que intenta Guardiola en aquesta prolongació nostra que es diu City després d’haver contribuït a fer anar el de dalt a baix a la Premier; o assaborir la mobilitat meravellosa del Liverpool i l’essència d’equip solidari que sosté el Chelsea...
M’hi caben tots aquests, i més, al cap i el cor, però el PSG sempre en quedarà fora, gairebé a la mateixa distància del Reial Madrid. I no per despit. Quan era un col·legial grassonet, esclau dels cromos i dels partits radiats els diumenges a la tarda, sabia que mai seria Kubala i ni tan sols podia imaginar que després arribaria a tenir com a propis Cruyff, Maradona, Ronaldinho o Messi.
Aberracions
El Madrid també abusava dels altres durant la meva infantesa i el Bernabéu era un simple avenç sargenter del xeic depredador que ara vol que el seu club sigui la selecció mundial tot i que es desequilibri tot, començant per l’equitat en les competicions, les contractacions i la possibilitat de competir entre esforços i qualitats homologables. I portant a aberracions com impulsar la camaraderia mercenària entre l’antiesportivitat essencial de Sergio Ramos, la màgia alegre i descarada de Neymar així com el futbol diví de Messi.
No sé què passarà amb Mbappé, que sempre m’ha caigut millor com a cavall salvatge de grans recursos que com a paio per voler al meu equip. Fa joc amb l’etern blanquejament de coses fosques de Florentino, la seva llotja i el fet de representar el que representa. I respecte al xeic parisenc sento dir que potser, com a rematada de la seva gran agressió, també es pot acabar emportant al seu pessebre el que queda de Cristiano Ronaldo. No ploraré per les víctimes com Di María. No sé si quedarà un espai perquè brilli l’excel·lent Verratti. Però el meu veto al PSG és a la totalitat: tret que es lesioni Messi, des de la Lliga francesa i les competicions europees poden anar donant-li per totes les escletxes, tíbies i forats que hi trobin.
Plaers i patiments
Notícies relacionadesAquest any, tot i que caiguin pedres i s’obrin esquerdes en el problemàtic estadi, jo continuaré esperant el moment d’Ansu Fati i el que pugui lligar amb Pedri, mentre els nois una mica més grans van reconstruint des d’un alt nivell la nostra vella història de plaers i patiments entrellaçats.
M’agraden molt poc les coses que s’han fet des del club en els últims temps, però potser era demanar massa que m’agradessin més que les del meu propi país en general, les dels seus –teòricament– líders, o les del món que se’ns desgrana per la insensibilitat i la cobdícia dels poderosos que no utilitzen botes. Però sempre compatibilitzaré la passió del futbol, sentir-lo propi i viure’l des dels altres equips que em complauen, així com de mantenir les distàncies amb el que representa el club de París en aquest terreny.
