Akanyuuu amosti player

Perquè el nostre cervell, tot i que de vegades no ho sembli, està fet per entendre i, si no ho aconsegueix, s’inventa coses. Com fem amb les lletres de les cançons en llengües que no coneixem o de les quals sabem poc. Per poder cantar-les, tenim dos recursos bàsics. El primer és inventar-nos l’idioma, com amb l’«akanyuuu amosti player», és a dir, «I got chills, they’re multiplying» per poder cantar el principi de ‘You’re The One That I Want’ de ’Grease’. El segon recurs és fer com que en realitat estan cantant en el nostre idioma. Com interpretar «yo besé a mi prima» quan John Lennon diu «You may say I’m a dreamer», a ‘Imagine’, o fer que el difícil assumpte d’una possible paternitat desaparegui de Billie Jean, de Michael Jackson, quan en comptes de «This kid is not my son» se li fa dir «Diu que no té mai son». Un problema, d’això no hi ha dubte, bastant més fàcil de resoldre.

De les lletres inventades, la meva preferida és la que es cantava en un soterrani asfaltat al qual li havia posat una barra i uns focus de colors a cada cantonada per convertir-lo en discoteca al poble del meu avi. Quan sonava Belfast, de Boney M, era igual que l’estrofa digués «Got to have a belief in» o «When the people believe in», el que es cantava era «m’han furtat les olives» i se saltava aixecant el puny per amenaçar el lladre de les olives. Els conflictes a Irlanda del Nord eren bastant aliens allà, però no els robatoris als camps. D’aquesta manera, la cançó tenia sentit. Sempre busquem sentit.

El mateix pot passar amb els sorolls. He arribat a la ciutat al pic de l’estiu. M’he traslladat a un barri bulliciós. Com amb tantes coses, necessito una fase d’adaptació. Venint d’un tranquil barri de Frankfurt, la meva primera impressió va ser que tots els sorolls s’havien concentrat a la meva nova casa, en un esvalot sense fi, aclaparador, molt pitjor que la calor. Els sorolls venien de totes les direccions, veus, crits, màquines colpejant, perforant, polint (hi ha obres en tots els punts cardinals), cops, cotxes, motos, música, lladrucs, teles, rialles, alarmes embogides, camions de la neteja, camions de les escombraries, mòbils, més música, més crits... Vaig necessitar (bé, estic necessitant) temps per identificar-los. En molts casos, saber d’on procedeixen i a què es deuen era suficient perquè el cervell els processi, és a dir, els doni sentit, i pugui tranquil·litzar-se una mica. El camió farà el que hagi de fer i marxarà. El grup cridaner passarà de llarg. Aquesta música ve d’aquesta finestra, aquesta ve d’aquella, la moto està aparcant... El cervell aconsegueix assimilar bona part dels sorolls, convertir-los en un rum-rum de fons que sembla ser que és inevitable en aquesta ciutat i acaba ignorant-los. Tret que algun vagi associat a una cosa que la ment no pot neutralitzar. Com els lladrucs d’un gos que cada dia comencen a les set del matí quan el seu amo surt de casa i no cessen fins a les cinc les sis de la tarda. No puc neutralitzar i sumar aquest soroll als habituals del carrer. El lladruc ininterromput d’aquest gos tancat per descomptat que em molesta, però sobretot m’entristeix perquè borda de por i soledat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Amb la resta dels sorolls faig el que puc. Intento assimilar-los, ignorar-los, rebaixar-los si és possible (sí, jo soc la pesada que a la nit baixa en pijama a demanar que tanqueu la porta del karaoke), entendre’ls. ¡Però és que n’hi ha tants!

I quan em superen, quan tota la meva capacitat d’entendre i comprendre s’esgota, canto per a mi mateixa «akanyuuu amosti player». Que significa que em rendeixo. Almenys avui.