¿Sense futur per al passat?

Però abans, molt abans de tornar a veure qui no és el que va ser, aquest home prim amb aspecte de ‘homeless’ havia sigut descobert pels poetes, que sempre arriben abans: Gilbert Adair i Adam Zagajewski ens havien parlat del seu antecessor. El seu veritable model –el model de Thomas Mann– va ser un baró polonès de nom Wladyslav Moes, que va enlluernar l’escriptor alemany i va acabar pres en un camp de concentració, va sobreviure al finalitzar la II Guerra Mundial amb mísers treballs de traducció i va morir després d’un periple de sanatoris i hospitals atapeïts i escassos en higiene. La vida d’Andrésen té en la desgràcia un cert paral·lelisme amb la de Moes i un es pregunta per la maledicció dels bells de Visconti. O sigui: Helmut Berger i ell –Moes a part, que va ser cosa de Mann i l’origen d’aquesta història– i la seva resurrecció en documentals que descriuen una decadència rònega després de l’esplendor i contradiuen el famós vers de Keats –«A thing of beauty is a joy forever»– i el baixen al fang dels homes.

Però en el cas d’Andrésen hi ha més coses. ‘La mort a Venècia’, almenys per a bastants de la meva generació, va ser una pel·lícula important o molt important. Ho va ser des de la consideració estètica a la contra de la consideració ideològica. Ho va ser en el reconeixement de la bellesa, vingués d’on vingués. Ho va ser en el prematur coneixement d’una altra decadència provocada pel desig i l’enamorament, havent entrevist tan sols la plenitud. La bellíssima Silvana Mangano –recordada per la seva sensualitat a ‘Arròs amarg’–, el jove Tadzio, la ciutat de Venècia, l’‘adagietto’ de la Cinquena de Mahler, la inquietant epidèmia de còlera i el riure amenaçador del pallasso-cantor al Lido, finalitzaven en el rostre desfigurat i destenyit de Von Aschenbach, ferit de mort, mentre contempla la bellesa de Tadzio en el capvespre venecià. Podríem establir més paral·lelismes: les promeses de joventut que es queden en fantasmagories o l’epidèmia de còlera com a anunci de la que patim ara. No només: en el fons no perdonem la imatge actual d’Andrésen perquè alguna cosa té de la nostra pròpia imatge, ho sembli o no. Els somnis no van morir amb Aschenbach en un cine de principis dels 70 i no obstant estan morint en aquests temps, tot i que no ens tenyim els cabells o hàgim oblidat titubejar a causa d’una emoció.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Andrésen s’ha passejat per Palma i l’han fotografiat davant de la catedral i ja no hem pogut pensar en la plaça de Sant Marc. Un es pregunta fins i tot si no hi ha cert esperit de traïció en aquest saldar comptes amb el passat. No perquè saldar-los sigui dolent per si mateix, sinó perquè al fer-ho amb Visconti i amb els corbs que van voletejar i es van llançar sobre aquell adolescent que encarnava la bellesa, aquest fet ha pogut més que la memòria de l’art, que és de les poques coses que ens salva. Vet aquí la traïció, per molta lògica que tingui. En cas de no haver passat, no sabríem res de la vida d’Andrésen ara i només seria ‘La mort a Venècia’, al veure-la tants anys després, el que parlaria de la nostra pròpia decadència, o de fins on s’aguanten certs passatges viscontinians. Però que qui va ser Tadzio sembli ara una figura entre Simeó Estilita i un secundari de David Lynch, esborra en certa manera amb lleixiu allò que nosaltres vam ser.

Devem molt a ‘La mort a Venècia’; més del que creiem. Va ser una peça important del temps on ens vam formar, on ens vam fer. Que el documental sobre Andrésen i els mals que li va portar l’haver sigut protagonista passiu de la mateixa pesi com ho fa, no és més que una confirmació d’aquell deute. Però potser hauríem preferit no pagar-la d’aquesta manera.