No hi ha dreceres per salvar el català

El català pateix una regressió que ens hauria de preocupar a tots. Als catalanoparlants i els que no ho són. Als partidaris de la independència i els que no ho són. A l’esquerra i la dreta. A tots. Salvar el català hauria de ser un compromís col·lectiu per una raó que molts poden compartir: les llengües no són només un factor d’identitat. Formen part del nostre ecosistema, com els boscos, les glaceres o les abelles. Amb dues llengües parlades i reconegudes per la llei –el català i el castellà– i que conviuen en un delicat i fascinant equilibri, Catalunya compta amb una riquesa que ha de preservar. Trencar aquest equilibri en benefici d’una de les dues suposaria un menyscapte cultural, introduiria més factors de tensió en la societat catalana i atemptaria contra la cohesió social.  

Els sociolingüistes esmenten la immigració com un dels factors que expliquen aquesta dinàmica. Negar-ho seria ociós, però atribuir-ho tot als immigrants resulta massa fàcil. Si aquesta fos la causa dominant, el català hauria experimentat un daltabaix als anys 70, quan van arribar a Catalunya centenars de milers de ciutadans procedents d’altres llocs d’Espanya. Malgrat això, en els primers anys de la Transició, a prop de la meitat dels catalans l’utilitzava, mentre que ara aquest percentatge no arriba al 36%. No és només la demografia. Sense tenir en compte altres factors no s’entén que l’ús del català entre amics que viuen a Catalunya hagi passat, en 15 anys, del 40% al 29%.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tornem als joves. ¿Per què parlen cada vegada menys en català? Una explicació (complementària de la demogràfica): no necessiten fer-ho. Per molts, el català ha perdut el glamur que va tenir en la Transició, quan parlar-lo ajudava a trobar feina i contribuïa a l’estatus social. El deteriorament del mercat laboral ha delmat aquesta apreciació, sobretot per als qui tenen pocs motius per somiar en un futur millor. Una altra explicació: TV3 ja no juga el mateix paper en la promoció i el prestigi del català. Avui, els joves consumeixen poca televisió. Els fans del Club Super3 han passat a ser ‘tiktokers’, ‘youtubers’ i ‘instagramers’, i surfegen la xarxa en castellà perquè els proporciona més ‘likes’ i seguidors. Per acabar, i no menys important: la identificació del català amb l’independentisme. No va servir perquè augmentés el seu ús durant el procés, i l’ha marcat com una llengua de part i no com la llengua de tots. 

¿Com evitar la decadència del català? Alguns argumenten que parlar de convivència amb una llengua que parlen més de 400 milions de persones resulta ingenu. Una fatalitat que alimenta la idea segons la qual el català només es pot salvar amb una república independent. ¿Com a Irlanda, on només el 2% de la població parla gaèlic, després de cent anys d’independència? No hi ha dreceres per salvar una llengua. No valen la independència, ni imposicions, i menys la pelegrina idea que sigui l’única llengua oficial. El català només sobreviurà sent una llengua atractiva, útil, capaç de conviure amb el castellà sense ànim excloent, com un patrimoni de tots. El seu ús necessita, sens dubte, ser defensat per les institucions, des de les escoles fins als jutjats. No obstant, la seva sort dependrà més del compromís col·lectiu que de decrets administratius. ¿Ingenuïtat? El món de l’edició demostra que es pot fer molt. L’aposta de grans grups editorials pel català, al costat de l’acció militant de segells més modestos i la tasca abnegada de molts llibreters, ha permès que la narrativa catalana resisteixi la crisi de la Covid, fins i tot entre els joves. ¿Per quan iniciatives semblants, públiques i privades, en el món audiovisual i en la comunicació digital?