Escrit al cel

Als anys 70, quan es va confirmar la tendència creixent en la concentració de CO, va començar de seguida la indagació científica. L’efecte d’hivernacle potencial estava fora de tot dubte: l’estructura del CO és transparent a la radiació generada a la temperatura solar, però no ho és a la radiació tèrmica a la qual la Terra, molt més freda que el Sol, perd energia cap a l’espai. En altres paraules, la presència de CO atrapa la calor terrestre de forma decisiva, perquè al nostre planeta hi hagi l’equilibri tèrmic que acull la vida. 

El sisè informe d’avaluació de l’IPCC, acabat de publicar, es beneficia d’un patrimoni de dades recopilat durant 30 anys de monitoratge sistemàtic. Tot i que la terminologia tendeix a ser tecnicista i neutra, les conclusions principals s’expressen en un llenguatge més nítid i eloqüent que mai.

Sobre els efectes ja produïts del canvi climàtic, aquest sisè informe presenta innombrables anàlisis: destaca, per exemple, la certesa amb què es coneix ja quina part de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle procedents de l’activitat humana és absorbida pels oceans, i quina part s’acumula a l’atmosfera, un element fonamental per estimar el camí futur de les temperatures; també s’hi quantifica amb precisió la relació entre la pèrdua de massa de gel a l’Àrtic i l’augment del nivell del mar. Aquests són els balanços preciosos que determinen el clima terrestre. Entendre’ls permet als científics pronosticar la distribució geogràfica del creixement futur de temperatures, que es concentrarà a l’hemisferi nord, on en algunes regions superarà en dos o tres vegades la mitjana.

Identificades les evidències, la qüestió és: ¿on anem? L’informe contempla tres tipus d’escenaris. En cas que l’economia mundial continuï sobre les mateixes bases dels últims 30 anys, l’augment de temperatura mitjana durant el segle XXI podria sobrepassar els 5 ºC, molt superior al d’1,2 ºC observat al segle XX. No obstant, aquest escenari ja no és el més probable. A la consolidació de l’Acord de París i l’onada social de la consciència ambiental s’hi ha unit una transformació radical en sectors industrials decisius: els cotxes elèctrics i la reducció de la generació tèrmica amb carbó, juntament amb l’expansió de les energies renovables, ja ens estan allunyant del pitjor escenari possible. La mala notícia és que encara ens situem en una perspectiva d’un increment pròxim als 3 ºC, de conseqüències imprevisibles, i brutal si es compara amb la història geològica del planeta.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Amb tot, ara que la transformació industrial en marxa ens ha permès allunyar-nos del pessimisme total, té més sentit que mai continuar els esforços cap a l’escenari de París: un augment màxim d’1,5 ºC. El repte és incalculable i, alhora, fascinant. Mentre que les transformacions de l’economia mundial en el passat, sobre el carbó, l’acer o el petroli, són per desgràcia inseparables en la història de les tensions que van esclatar en les dues guerres mundials, ara es tracta d’aconseguir col·lectivament una transformació encara més gran, cap a un sistema mundial de fonts d’energia diferents, en una revolució sincronitzada i pacífica.

I sí: és possible.