Líders polítics Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els que ens manen
Vull pensar en Joe Biden i comparteixo amb ell la idea que seguir era aprofundir encara més la desraó imperialista i frenar que els afganesos facin a poc a poc la seva pròpia història
Población afgana se agolpa en el exterior del aeropuerto de Kabul /
Naturalment, els occidentals no som perdonables pel que li passarà a la molt bona gent de l’Afganistan que confiava en nosaltres, que ens va creure quan els líders nord-americans i europeus van garantir –en nom nostre– que deixarien democratitzat i estable el seu país, malgrat ser un dels més pobres del món. Hem repetit el de sempre, allò del colonialisme: al cansar-nos anar-nos-en deixant enrere desastres irresolubles. Tu i jo formem part d’aquesta caravana tot i que ens odiem per això. Però vull pensar en Joe Biden i comparteixo amb ell la idea que seguir era aprofundir encara més la desraó imperialista i frenar que els afganesos facin a poc a poc la seva pròpia història, tot i que sigui amb tanta sang com la que vam arribar a vessar en la d’Europa. I valoro que Biden no vulgui ser un simple comandant en cap i intenti noves dinàmiques polítiques nacionals i internacionals, a partir d’uns Estats Units tan contradictoris que van ser capaços d’elegir Trump per dirigir-los tant a ells com a tot Occident.
Al pensar en els que ens manen també m’assalta el nom de Macron, que intenta presidir (crec que seriosament) el seu país a favor de la majoria silenciosa enfadada i desconcertada. Però que accepta la llibertat dels molts que no el volen, administra simultàniament amb certa habilitat les crisis sanitària, social i climàtica, en el context que el Vell Continent va perdent pistó davant la força bruta i econòmica i poblacional d’unes noves potències que tenen com a únic dic clàssic la capacitat militar nord-americana. Pedro Sánchez tampoc em sembla irrellevant, perquè intenta moviments assetjat per la, crec, pitjor oposició del món, i en un país gastadíssim on ens hem acostumat a denominar ‘llibertat’ qualsevol sectarisme particular. Diuen que és un professional del resistir i del guanyar temps pel temps, però l’actual Espanya és la menys dolenta de l’última dècada. I no em vull oblidar de les vacil·lants però positives autoritats de la Unió Europea, a les quals sento presents i al meu favor, ni callar que en un Estat amb la justícia tan mal estructurada i dirigida els tribunals comunitaris constitueixen la meva principal esperança de cara als meus fills i els meus nets.
Darrere de l’anterior tenim les irrellevàncies nocives. Espanyols que han hagut de sobreviure a la frivolitat de Rajoy, a la corrupció essencial del Partit Popular, a policies enemics de la democràcia com els de Fernández Díaz, a la manera esbojarrada de fer oposició de Pablo Casado, i al poc fust teòric, pràctic i humà del progressisme moderat que predomina psicològicament entre nosaltres des de fa temps. ¿I com hem pogut aguantar els catalans l’encadenament descendent en valor d’Artur Mas, Puigdemont i Torra? ¿Com hem suportat, tant els constitucionalistes com els independentistes, un procés tan il·lús, sentimental, discriminatori i vacu com el que ha omplert, amb els seus sectarismes i envoltat de tanta rendició intel·lectual, tants dies, sense explicacions posteriors, sense ambició de retrobament de cap tipus, si això passa per acceptar-nos a nosaltres mateixos tal com som?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
