Geoestrategs de cubata

No eren l’ocupació o una aclaparadora presència mil·liar el que mantenia vigent l’aparença de l’Estat afganès, construïda sobre milions de dòlars transferits als mateixos senyors de la guerra que espremen el país des de fa quaranta anys. El sostenia més aviat l’expectativa que els aliats decidissin mantenir-se. Al president Biden se li pot imputar haver dilapidat aquest avantatge amb una sortida tan accelerada com altiva; no el fracàs de vint anys d’ocupació i bilions de dòlars malgastats a impedir que passés exactament el que està passant; tot i que molt útils per institucionalitzar la corrupció local com a forma de govern i millorar els comptes de la indústria militar.

El brutal i injustificable atemptat de l’11-S va representar, alhora, el fracàs de les tesis del gendarme mundial impulsades per les administracions dels Bush i el seu paroxisme. Com acostuma a fer el pensament conservador, quan la seva teoria falla és la realitat qui s’equivoca i la resposta ha de consistir en més de la mateixa teoria. Si la desregulació salvatge va portar a la Gran Recessió va ser perquè no es va fer de manera prou salvatge. Si els EUA van patir un atac demolidor en territori propi es va deure a la debilitat del gendarme per mantenir l’ordre per tots els mitjans necessaris. 

Sense pretendre simplificar una realitat cruelment complexa, que necessita major coneixement i humilitat, de la qual tenim una mínima part de la informació necessària per entendre-la, no sembla gaire errat pensar que, a l’Afganistan, pot estar repetint-se el fracàs conegut d’una estratègia de relació amb els països àrabs pensada des de l’arrogància occidental, des del menyspreu al coneixement i els valors de les societats que pretén alliberar en nom de la seva suposada superioritat moral, i implementada a través de règims tan amics com corruptes, als quals s’arma i finança sense fer preguntes a canvi d’una falsa percepció d’ordre i control. Recordin la primavera àrab i quan a Occident vam decidir que no estaven preparats per a la democràcia, no podíem córrer el risc que votessin malament i semblava més segur tornar a apostar pels mateixos règims podrits que fa dècades que financem.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Gairebé tan il·lustratiu com preguntar-se per què ni els qui ara afirmen que ho veien venir realment van veure venir el llampec talibà, pot resultar plantejar-se com és possible que la derrota de vint anys d’ocupació bilionària vulgui presentar-se com a responsabilitat del president que sempre es va oposar a la invasió i tots els que la critiquem llavors, els progres bonistes del món i, per descomptat, les feministes i el feminisme en general. 

Igual que intriga saber com el món s’ha omplert amb semblant facilitat de geoestrategs que ja sabien que el país, el Govern i l’exèrcit eren fruita madura per a un poder talibà tan invencible com discret durant aquests últims anys, inquieta esbrinar com Espanya s’ha omplert encara amb més facilitat de geoestrategs de cubata que resolen el de l’Afganistan i posen al seu lloc els talibans amb un parell de tuits. En aquesta geoestratègia de taverna, a la dona afganesa la condemnen les feministes espanyoles perquè no està subvencionat defensar-les, al personal local el deixa en l’estacada Pedro Sánchez per no treure’s les espardenyes i abandonar els afganesos és cosa de Biden i els progres covards que habiten el món i Espanya; en canvi, avisar al Govern roigsatànic que ni se li ocorri portar afganesos aquí es reivindica com l’acció heroica dels veritable patriotes; sempre disposats que els altres ho donin tot on faci falta en defensa de la cristiandat.