Iniciatives legislatives Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La política lingüística quebequesa es mou
L’actual govern del Quebec busca afirmar-se com a fortament autonomista i per a això ha entrat un parell de vegades al delicat terreny de la política identitària
L’actual govern del Quebec no és separatista, però busca afirmar-se com a fortament autonomista. Per a això, ha entrat un parell de vegades al delicat terreny de la política identitària, plasmada en dues iniciatives legislatives. La primera va ser la llei sobre la laïcitat del 2019. Aquesta llei, que ha sigut recorreguda, prohibeix que els empleats públics en posició d’autoritat exhibeixin signes religiosos, i va suscitar una enorme controvèrsia. D’acord amb aquesta llei, una professora musulmana no podria portar vel en una escola pública. Tot i que les enquestes mostren que la majoria de la societat quebequesa recolza aquesta llei, no passa el mateix en el conjunt del Canadà. S’ha fet notar que Harjit Sajjan l’actual ministre de Defensa federal, que és sikh i utilitza turbant, no podria fer classes al Quebec. Això malgrat haver sigut policia a Vancouver i haver servit com militar a Bòsnia i l’Afganistan portant sempre turbant, fins i tot d’uniforme.
La segona iniciativa té menys càrrega emocional, però també és polèmica. S’ha iniciat el procediment per reforçar el francès a la província. Com és sabut, el Canadà té dues llengües oficials –francès i anglès–, i l’administració federal és bilingüe. Però les províncies tenen la facultat d’establir el règim lingüístic en els àmbits de la seva competència. Per exemple, Nova Brunswick, com l’administració federal, reconeix l’oficialitat de les dues llengües. Al Quebec, en canvi, l’única llengua oficial de l’administració provincial és el francès.
Entretots
La proposta actual es coneix com a llei 96, que ha entrat com a projecte de llei al Parlament quebequès. En l’àmbit de l’educació, es limitarà la presència de l’anglès. S’estableix el dret a aprendre francès, així com el dret a ser atès en francès com a client. Els empresaris hauran de justificar detalladament l’exigència del coneixement d’una llengua diferent del francès als seus empleats. Aquestes mesures han suscitat moltes reticències en el món empresarial, que tem que s’apliquin en empreses que operen en àmbits de competència federal. En el món local, i especialment en alguns districtes municipals anglòfons de Mont-real, també hi ha malestar: es pot arribar a retirar el caràcter bilingüe d’una administració municipal si el nombre de residents anglòfons baixa del 50%.
La cosa es complica quan el projecte de llei es planteja la reforma de la constitució canadenca. Per estrany que ens sembli, la llei constitucional del 1982 (articles 44 i 45) permet modificacions unilaterals. Pot fer-ho el Parlament federal, sense cap altra intervenció, si la reforma afecta les institucions federals. I el mateix és en mans d’un parlament provincial, si la reforma afecta les seves institucions i competències. La llei 96 pretén afegir dos paràgrafs a la llei constitucional del 1867: «Les quebequeses i els quebequesos formen una nació» i «El francès és l’única llengua oficial del Quebec. És també la llengua comuna de la nació quebequesa».
Els constitucionalistes canadencs estan dividits. Alguns consideren que aquesta reforma no planteja cap problema. D’altres discrepen, remarcant que les reformes constitucionals que comportin modificacions sobre l’ús del francès o de l’anglès s’han d’adoptar pel procediment marcat a l’article 43.b de la llei constitucional del 1867. Això requeriria l’acord de la Cambra dels Comuns, del Senat, i de l’assemblea legislativa de cada província.
No obstant, en la política federal, la reforma constitucional proposada ha trobat un sorprenent consens. El 16 de juny passat, els sobiranistes del Bloc Québécois van aconseguir que la Cambra dels Comuns aprovés una moció en la qual es reconeix la legitimitat del procediment iniciat per la llei 96. Sorprèn la coincidència política davant una proposta jurídicament discutible. Però té la seva explicació: al juny estava bastant clar que s’acostaven eleccions generals, i els grans partits federals no volen arriscar-se a perdre vots al Quebec. I ara, en campanya electoral, es presenten com els millors defensors del francès. Saben que els separatistes poden aprofitar-se del vot dels que temen que la seva llengua desaparegui. Parlem del Canadà, és clar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
