Conseqüències de la retirada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Geopolítica després de l’Afganistan
Fa temps que els EUA volen replegar-se i això obliga a ampliar el consens amb Rússia i la Xina, que exerceix una conquesta silenciosa i avança sinuosa com el moviment del drac
Occident mira de salvar la cara després d’un pèssim replegament a l’aeroport de Kabul i després del fracàs de deixar el país amb un exèrcit afganès de 300.000 efectius ben equipats i entrenats i pel que sembla zero motivats. El cost per als Estats Units de 20 anys a l’Afganistan ascendeix a més d’un bilió de dòlars, incloent armament, desplaçament i estada. Trump va assumir uns compromisos impossibles de retirada. 20 anys de presència no es repleguen en unes quantes setmanes. A part la pressa i la indolència de la tropa afganesa, algú va pensar que els talibans acceptarien el guió dels EUA de celebrar el 20è aniversari de l’atac a les Torres Bessones, el pròxim 11 de setembre, retirant-se ordenadament, amb l’exèrcit afganès retent honors a l’aeroport de Kabul.
Els guanyadors són, primer, els talibans, pacients sabent que Occident es replegaria. Recupera el 100% del territori, el gran negoci de l’opi, 8.000 hectàrees el 2001, 224.000 el 2020; reserves no explotades de coure, liti, cobalt, neodimi i terres rares que la Xina i Rússia, segons guanyadors, ja festegen per a bateries elèctriques d’automòbil, sistemes informàtics, etc. Els tercers beneficiats són el Pakistan, l’Iran i Turquia, país amb vuit fronteres terrestres. La Xina té un acord amb l’Afganistan per explotar les ingents reserves de coure i incrementa la seva influència a l’Àsia Central. Fa 102 anys el geopolític Mackinder, defensor que la geopolítica està condicionada per la geografia dels països, va exposar la seva teoria sobre el ‘heartland’ defensant que qui controli l’Àsia Central tindrà moltes possibilitats de controlar la resta d’Àsia, d’Europa i estar en posició d’exercir el domini mundial.
Notícies relacionadesLa Xina controla 40 ports de mercaderies, entre ells el port de Gwadar, al sud del Pakistan, que li permet en poc temps creuar l’estret d’Ormuz, endinsant-se en aigües de l’Iran i l’Aràbia Saudita a més de Qatar, Emirats, Kuwait, Iraq, Oman, Bahrain. Envoltant la península Aràbiga, el Iemen i el conglomerat africà fins a arribar a Egipte i sortir pel Canal de Suez al Mediterrani, on l’esperen els ports del Pireo, Barcelona, València, Cartagena i Algesires. Està assentada a tots cinc. És el seu gran impuls a la Ruta de la Seda, sense oblidar el que suposa el gran corredor econòmic Xina-Pakistan en construcció, per import de 46 mil milions de dòlars, que preveu línies ferroviàries, autopistes, oleoducte amb l’Iran, centrals termoelèctriques, energia solar i eòlica, projectes hidroelèctrics i connexió directa amb la Xina per Xinjiang, amb gran presència uigur, en el control de la qual persisteix.
El món s’ha tornat més complex. Fa temps que els EUA volen replegar-se, ‘Nation Building at home’, deia Obama. Europa haurà de fer un pas endavant. La retirada dels EUA obliga a ampliar el consens amb Rússia i la Xina, que exerceix una conquesta silenciosa i avança sinuosa com el moviment del drac. Els EUA hauran de reforçar els llaços amb Europa. Hi ha un després del 15 d’agost del 21. Confiem que l’atlantisme en surti reforçat.
