Declivi americà: ¿profecia autocomplerta?

Sorprèn aquest afany que sona a ingenu d’amarrar-se al passat per explicar el futur, sobretot quan les circumstàncies són tan diferents. No hi ha dubte que el desastre afganès és un dur cop a la imatge de l’encara país més poderós del món, després de 20 anys de guerra, centenars de milers de morts i més de dos bilions de dòlars gastats, i que ha servit per reactivar el discurs sobre el declivi americà, però és encara aviat per calibrar el perjudici i les conseqüències reals sobre la seva credibilitat, tant cap a fora com cap a dins.

De moment, els aliats occidentals no han entrat a fons en aquest debat. La prioritat ha sigut contribuir a organitzar l’evacuació de la manera més ràpida i eficient possible, sabent que inevitablement deixen enrere milers de persones subjectes a les previsibles represàlies del règim talibà. Les impressions sobre les tremendes fallades de la intel·ligència americana, sobre la inoportunitat d’anunciar la data de sortida o sobre el mateix seguidisme dels socis de l’OTAN de les polítiques marcades per Washington es discutiran més endavant. No obstant, la credibilitat americana ja estava seriosament tocada des de la presidència de Trump i serà molt difícil recuperar el grau de confiança de fa tan sols una dècada.

A la resta d’Àsia, no sembla, no obstant, que els recents successos hagin d’erosionar la relació dels Estats Units amb aliats com el Japó, Austràlia, Corea del Sud o Taiwan.

A l’interior, una primera dada mostra una important caiguda de la popularitat del president Biden en les últimes setmanes: al principi de maig tenia un 54% d’aprovació; la setmana passada tot just passava del 47%, el punt més baix des que va arribar a la Casa Blanca. Les enquestes hi coincideixen: la majoria dels nord-americans recolzen la decisió de sortir de l’Afganistan, però no estan gens d’acord amb la manera en què s’ha portat a terme.

No obstant, aquí també hi ha una explicació complementària: en aquestes xifres hi influeix tant o més la situació de la pandèmia –estancada, quan no empitjorada, per la variant delta– com l’allau informativa sobre l’Afganistan.

Amb importants votacions pendents al Congrés i, molt especialment, amb l’horitzó de les eleccions de mig mandat del 2022, serà interessant veure com utilitzen la carta afganesa els republicans, tot i que per ells també és una arma de doble tall. D’una banda, perquè va ser el seu cap el qui va firmar l’acord de retirada amb els talibans –¡i fins i tot els volia convidar a Camp David!–; d’una altra, perquè no hi ha fissura entre els votants demòcrates i republicans quant a patriotisme i al consens sobre la necessitat d’acabar amb guerres costoses i inútils.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A més, ja se sap que la política exterior no guanya eleccions. Una vegada que es difuminin les caòtiques imatges dels dies passats i canviï el cicle informatiu, el futur pròxim dels demòcrates i del mateix president Biden continuarà depenent de la gestió de l’economia i de la pandèmia. I aquí, després d’una arrencada brillant, els resultats s’han alentit, a l’espera, entre altres coses, de l’aprovació del gran pla d’infraestructures.

Queda també per saber si l’Afganistan acabarà tenint impacte o no en la fe del poble nord-americà en si mateix. Aquesta convicció de ser els més grans, els més forts; aquest intangible que, no obstant, acaba movent la història. Així va passar a la Unió Soviètica –tornant a les comparacions històriques–, que va tenir en la sortida de la seva guerra afganesa un dels detonants per a la seva descomposició. ¿Serà la història del declivi americà una profecia autocomplerta? Probablement no. La societat americana ha mostrat sempre una gran capacitat de reinventar-se; però ja no en són els únics. És un estat d’ànim que ara s’aprecia amb força també en la societat xinesa.