Nova etapa Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Tornar als bàsics del catalanisme

Empantanegats per la teranyina judicial i malgrat el nou clima polític, en molts sentits necessitem recomençar de nou. Amb un programa molt ampli que aspiri a convocar la immensa majoria

Diputat per ERC al Parlament de Catalunya

Una senyera en un balcó de Barcelona. / IOSU DE LA TORRE

La història del catalanisme durant el segle XX també és la història de l’èxit improbable d’un moviment cultural i polític que es va proposar la reconstrucció d’una nació que s’havia anat esllanguint, a Europa occidental. Segurament un èxit només compartit, en part, amb Escòcia i Flandes. I quan dic improbable vull dir que, ateses les condicions polítiques en què el catalanisme ha operat durant el segle passat, el més previsible era que hagués fracassat en el seu propòsit principal. Però no és el cas. La nació catalana persisteix, la llengua catalana s’ha normalitzat i estès, la cultura pròpia és vibrant, les institucions pròpies s’han recuperat, l’estatalitat catalana administra un pressupost de més de 25.000 milions d’euros i té un cos de més de 200.000 servidors públics i formem part del club de països privilegiats en termes de renda per càpita, amb uns índexs de benestar, en termes comparats, alts. Tot això, a més, aconseguit sense utilitzar la violència, en un context demogràfic complex i amb un Estat central de matriu i mentalitat centralista i uniformitzadora, amb dècades de persecució i repressió. És clar que el balanç, per a tots els catalanistes, des dels autonomistes fins als independentistes, també és insatisfactori. El reconeixement nacional és insuficient, la llengua no s’ha estès de manera prou sòlida i encara hi ha riscos evidents, el poder català ha sigut sotmès a una forta pressió per limitar-lo i ofegar-lo i el país afronta greus desafiaments socials, econòmics i ambientals, que qüestionen la prosperitat i el progrés compartits de les generacions futures. El procés sobiranista de l’última dècada també el podem explicar per l’enorme insatisfacció dels sectors més emprenedors i dinàmics del país, que no es van conformar i van reaccionar.

Ara, empantanegats per la teranyina judicial i malgrat el nou clima polític, en molts sentits necessitem recomençar de nou. I en aquest recomençar de nou, crec que s’han de tornar als bàsics del catalanisme. ¿I què són els bàsics del catalanisme, al meu parer?

Podem citar alguns d’aquests bàsics. L’afirmació que som una nació i que ho volem continuar sent. Una afirmació no fonamentada en l’exclusió de ningú, sinó en la voluntat de construir una comunitat nacional inclusiva, oberta, cívica, articulada en una identitat cultural i lingüística forta, empeltada de les aportacions de tots aquells que han arribat i arriben al país i que han transformat i transformen aquesta identitat. L’afirmació que ens volem autogovernar plenament, que aspirem a tenir el màxim poder polític possible en cada moment. Poder no com a finalitat en ell mateix sinó com a instrument al servei de la societat catalana i les seves preferències. Una afirmació que no pot negar ni excloure la independència, que és una aspiració democràtica i legitima en qualsevol societat nacional sense estat propi, però que no es pot pretendre a qualsevol preu. I afirmació que implica la defensa de les vies democràtiques i pacífiques per a l’assoliment dels objectius polítics, que suposa assumir els límits del viure en democràcia i la necessitat de la política per crear les condicions, precisament, per ampliar aquests límits, cosa que inclou, és clar que sí, la mobilització ciutadana. L’ideal del bon govern i d’esgotar al màxim tot el potencial del poder polític de què es disposa, amb voluntat de ser exemple i referent, i que no permet posar en risc les institucions pròpies. Les idees de progrés i prosperitat compartida, en un país on el sentiment de pertinença nacional no depèn dels avantpassats comuns sinó de la capacitat d’oferir oportunitats a tots els que viuen a Catalunya i que fonamentalment té relació tant amb una economia dinàmica, innovadora i competitiva com amb uns sistemes fiscal i de benestar que sàpiguen redistribuir la riquesa creada. L’aspiració a la modernització permanent del país en tots els ordres, especialment en aquest temps que ens toca viure, de revolucions tecnològiques i emergència climàtica. I la idea d’Europa, com a espai de llibertats i drets, de pau, de seguretat i prosperitat compartides.

Notícies relacionades

Un programa molt ampli, que pot tenir expressions més a la dreta o a l’esquerra, amb més ambició nacional o més possibilisme, que sempre ha sigut plural i complex, però que sempre ha aspirat a convocar la immensa majoria.

Inicia sessió 0 Comentaris

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot