Orgull de metro

Un dia, algú em va dir que en transport públic només anaven els pobres i li vaig contestar que jo era una treballadora. Depenc d’un sou i si em faltés no podria mantenir-me. No pots ser ric quan el teu patrimoni és un pis hipotecat i vius d’una nòmina i poc més. És així. Els teus ingressos poden ser més alts o més baixos, però depens d’un pagador, i si no et paguen, no ingresses. Per això al·lucino quan sento alguns assalariats que diuen que eviten el transport públic. El metro, sens dubte, rep les pitjors crítiques. I reconec que és el que menys m’agrada, però, com diu el meu company Rafa, el metro et teletransporta perquè pots travessar la ciutat en mitja hora i això és màgic. No m’agrada anar sota terra ni la calor que fa a les andanes a l’estiu. Però ja fa temps que no surto de casa sense ventall i els ventiladors de bolso. En tinc alguns. Per si se’m descarreguen. Un autèntic parc eòlic que m’ajuda a suportar el viatge. No és idíl·lic, però com que no condueixo ni vull fer-ho, és el que hi ha. A més, amb els anys penso que al metro i a l’autobús s’aprèn molt. Si saps observar, veus històries per tot arreu. Veus nòvios besant-se, d’altres que discuteixen, nens endormiscats cap a l’escola, que és a prop de la feina dels pares, els peons de l’obra amb motxilla i roba de treballar. Veus varietat. Veus la vida. Abans s’entenia que tenir un pis al costat del metro era una cosa molt cotitzada. I ho continua sent. Però la idiotesa que pesa avui dia de no voler semblar treballadors fa que moltes persones que estan llunyíssim de ser riques es vanagloriïn de viure lluny del transport públic perquè així no arriba ni la immigració ni la gent que no sigui del lloc. I és que no hi ha més cec que qui no hi vol veure.