Escac a Biden, ja veurem si mat

El president ara és un home vulnerable, una cosa perillosa en un món de taurons. La seva imatge en una roda de premsa amb les mans aferrades a la carpeta de notes i la barbeta amagada, transmetia derrota, també humanitat, un valor ètic que ha deixat de cotitzar en la vida pública. Biden va assumir la responsabilitat del que havia passat, però va evitar a parlar de derrota. Afirma que l’alternativa a la retirada era més guerra. La seva tragèdia política és que serà inevitable treballar amb els talibans en camps d’interès mutu, com el terrorisme d’ISIS.

L’1 d’agost, el president tenia una aprovació del 51,3%, segons la mitjana d’enquestes de Real Clear Politics, una web excel·lent per informar-se de la política nord-americana. Faltaven 31 dies per a unaretirada pactada amb els talibans el febrer del 2020, sota la presidència de Donald Trump. El 30 d’agost, després de l’enfonsament de Kabul, el recolzament s’havia reduït a un 46,9%. És una dada pèssima per a un president que és en la primera fase del seu mandat. És el quart pitjor des del final de la Segona Guerra Mundial després de Gerald Ford, Bill Clinton i Trump.

Derrota a l’Afganistan

Filtracions com l’obtinguda per Reuters, en què Biden deia a mitjans de juliol a l’encara president afganès, Ashraf Ghani, «no necessito dir-li que la percepció és que les coses no van bé [...] És necessari, sigui cert o no, projectar una imatge diferent», minen encara més la seva imatge. L’objectiu era sortir de la ratera, no la seguretat dels afganesos.

¿Havien advertit el Pentàgon i la CIA de quina era la realitat? L’Afganistan ha acabat per assemblar-se al cèlebre article de Gabriel García Márquez sobre la dictadura uruguaiana: «El conte els militars que es van acabar creient el seu propi conte». Han sigut dues dècades amb el mantra que havíem portat la democràcia i la llibertat a l’Afganistan, un país endarrerit amb una majoria de la població analfabeta. La guerra es va perdre a l’envair l’Iraq el 2003. Els EUA no van poder conduir dues aventures militars simultànies i van acabar derrotats en totes dues.

Els republicans han olorat la sang i s’han llançat contra el president. Els més ultres ja brandeixen un nou enemic, descobert durant la pandèmia: la Xina. Haurien d’anar amb compte perquè en els últims jocs de guerra del Pentàgon, els EUA surten perdedors en una eventual confrontació amb la Xina per Taiwan o en la disputa de la sobirania de les illes del mar del sud de la Xina, els dos punts més conflictius.

Reptes als EUA

Debilitat a l’exterior, amb el prestigi dels EUA enfonsat al Pròxim Orient i Europa, el president entaula una altra batalla contra un Partit Republicà que ho ha deixat tot enrere. Texas acaba de prohibir de facto la pràctica de l’avortament amb el recolzament tàcit del Tribunal Suprem dels EUA, que es van negar a bloquejar la nova llei mentre decideix sobre el fons. Florida, l’Estat amb més contagis, té un governador negacionista que està contra les mascaretes o de qualsevol restricció. Prioritza el capitalisme salvatge, la llei del més fort.

Notícies relacionades

L’Afganistan, el malson interminable

Les quatre derrotes a l’Afganistan

Els líders republicans han assumit com un fet incontestable que Trump decidirà les primàries prèvies a les legislatives del 2022. L’expresident maneja els fons que finançaran les campanyes. Es dona per segur que premiarà i castigarà els qui no li han sigut fidels. Si tingués èxit donaria un impuls a la seva candidatura a la Casa Blanca el 2024. Si fracassés, i els demòcrates a més mantinguessin el control de les dues cambres, Biden tindria dos anys per revertir la situació creada pel desastre afganès.

No ajuden la seva edat, l’evident desgast físic i la desaparició de l’escena de Kamala Harris. És el problema dels vicepresidents: només hi són per si es mor el número u. Potser Biden era l’únic candidat capaç de derrotar Trump el 2020, però no és el millor president per a un país en declivi. No busquin alternatives, seria necessari un miracle perquè els ultres no tornin al poder.