Culpar el gènere Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Heteropessimistes (i 2)
En llocs com els EUA –avantsala de les teories que després arriben a Europa–, el concepte d’heteropessimisme existeix i és anticipant i anticatàrtic
A vegades tinc la sensació que l'heterosexualitat s'ha convertit, com diu Indiana Seresin al seu article 'On heteropessimism', en una acusació. L'orientació sexual com a problema personal, com si l'haguéssim de viure amb frustració, com si haguéssim comès alguna mena d'error que, a més, no sabem, no volem o no podem revertir. No estic dient que siguem víctimes, ni ho estic comparant amb la violència i menyspreu que pateixen les persones LGTBIQ+. Si s'entén així, demano disculpes d'avantmà, perquè no és la meva intenció.
La meva intenció és posar damunt la taula que a llocs com els EUA –avantsala de les teories que després arriben a Europa–, el concepte d'heteropessimisme existeix i, diu Seresin, és anticipador i anticatàrtic, perquè pretén anestesiar preventivament els cors davant la cultura heterosexual, la qual, crec jo, necessita molts canvis. Però estar constantment decebudes preventivament no ens ajuda a pensar i imaginar aquests canvis, sinó tot el contrari, ens aboca a postures individualistes i no traspassa la morfologia: per molt que les dones heteros ens queixem de l'heterosexualitat, no deixem de formar part de la seva cultura i, així, instal·lem el pes només en les paraules, i no en les pràctiques. En el cas dels homes, aquest concepte es vincula als incels, homes que odien les dones i que diuen mantenir un celibat involuntari per culpa seva i el rebuig que professen contra ells. Així doncs, davant tanta violència i incomprensió mútua, què podem fer?
No tinc la resposta, però crec que si no comencem a reflexionar i a escoltar-nos col·lectivament –dones, homes i gèneres dissidents–, ens tornarem a veure abocades a teories que ens aïllen, ens culpabilitzen i ens aposenten en la immobilitat i en l'individualisme més ranci. Mentre normalitzem discursos d'odi i incomprensió, no podrem desnormalitzar-los ni podrem imaginar relacions (i móns) millors, que és l'únic que ens podria fer sortir d'aquesta roda perversa que ens consumeix amb l'ajuda inestimable d'un sistema que no vol que ens entenem, sinó que ens odiem i ens separem cada vegada més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
