El que vam aprendre al setembre

Quatre anys després, cal fer memòria, no per ancorar-nos

en el passat, sinó per extreure, d’aquests dos dies negres, lliçons útils per a la tasca de reconstruir els consensos bàsics a Catalunya, erosionats i debilitats en els últims anys.

En resum, aquests dies una majoria parlamentària va decidir, a través de dos textos amb aparença de llei, derogar la Constitució i l’Estatut i substituir-los per una pseudoconstitució que permetia endevinar les característiques, gens homologables als estàndards democràtics, del nou Estat que volien veure néixer.

Per aconseguir aquest il·legítim objectiu la majoria independentista no va dubtar a retorçar i forçar lleis i reglaments, per desposseir dels seus drets els grups parlamentaris de l’oposició, els diputats i les diputades de la minoria i, a través seu, la ciutadania que representaven.

Maniobra directa i matussera

La maniobra del grup independentista era directa i matussera, basada en la mera força bruta d’una majoria exercida com si d’una piconadora es tractés. Només podia funcionar en coordinació amb una majoria a la Mesa del Parlament que denegués sempre l’empara a l’oposició i fes deixadesa de les mateixes funcions, com així va ser.

L’oposició va anticipar el que passaria i va dissenyar una estratègia orientada a intentar que desistissin d’aquest assalt a les regles del joc democràtic, en ús dels ressorts reglamentaris a la seva disposició, i apel·lant fins i tot al Consell de Garanties Estatutàries, com era el seu dret malgrat que la majoria present a la Mesa l’hi negués. El Consell es va pronunciar de manera molt clara, en dues ocasions, contra els plans dels grups independentistes.

Els textos es van aprovar. Però durant les maratonianes sessions, i també en els debats que la ciutadania no va poder sentir, en les freqüents Juntes de Portaveus i reunions de la Mesa que van interrompre el ple, va quedar patent la naturalesa de l’assalt, per a disgust del conjunt dels grups independentistes i va produir vergonya a no pocs dels seus membres.

És sabut que el consens democràtic és una cosa bastant fràgil, que exigeix que una àmplia majoria de la ciutadania reconegui que les seves institucions són, alhora, legítimes i representatives.

En l’última dècada, una part significativa de la ciutadania catalana s’ha anat sentint allunyada de les institucions comunes del conjunt d’Espanya, però això no troba la solució en un intent de forçar una secessió que, al seu torn, faci que una altra part significativa de la ciutadania catalana negui legitimitat i representativitat a les institucions que es pretenien crear.

Precedent ominós

El precedent que establia el 6 i 7 de setembre era ominós. Imaginin-se una majoria absoluta a les Corts Generals que hagués sigut obtinguda fent campanya contra l’Estat autonòmic, i que la força política que l’ha obtingut, apel·lant a la necessitat de donar sortida a la voluntat popular malgrat la «cotilla» de les lleis, decidís en una votació al Congrés suprimir-les, prescindint del procediment de reforma constitucional que ens ofereix garanties i negant la veu i els drets dels grups minoritaris. ¿Oi que s’entén?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un parlament pot debatre i prendre posició sobre qualsevol qüestió, però no pot prendre decisions sobre qualsevol qüestió i de qualsevol manera. Això és així per al Parlament de Catalunya, per a les Corts Generals i per al Parlament Europeu. Per a qualsevol. Una majoria no ho pot tot, afortunadament.

El que fa falta, doncs, és obrir un diàleg, també al si de Catalunya, fent partícip la ciutadania. Cada actor podrà aportar les seves posicions, incloses les de màxims si ho creu convenient, però sabent que caldrà negociar de bona fe i arribar a acords que siguin assumibles per àmplies majories, abordant així les reformes i transformacions que se’n derivin.