¿El moment d’abandonar la prudència?

La idea que la pandèmia de Covid-19 és un esdeveniment global i, en conseqüència, s’ha de solucionar de manera global, ja fa temps que l’hem abandonat. Aquí no ens preocupa tant quan s’acabarà, sinó quan deixarà d’importunar-nos. Aquesta necessitat, d’altra banda molt comprensible, de voler recuperar la vida normal, està fent que alguns polítics prenguin decisions que xoquen frontalment amb els principis epidemiològics més bàsics.

El nou abanderat d’aquest moviment, que es podria qualificar de negacionisme estatal, és el Regne Unit. El 19 de juliol, en el punt més àlgid de l’onada d’estiu, el primer ministre, Boris Johnson, va anunciar, contra tot pronòstic, que seguiria endavant amb el seu pla d’eliminar definitivament la gran majoria de restriccions. No semblava el millor moment. Contra tota lògica, les xifres de contagis van començar a baixar, però va ser un miratge que va durar poc: des de principis d’agost estan pujant a un ritme comparable al d’onades anteriors. Malgrat tot, Johnson encara no s’ha fet enrere i al Regne Unit es viu pràcticament com si la pandèmia ja no existís.

La clau, una vegada més, són les vacunes. Com que funcionen bé i han fet que la mortalitat per Covid-19 es redueixi moltíssim, alguns líders s’han abonat a la sinècdoque i actuen com si tota la pandèmia estigués sota mínims. Només cal mirar les dades per veure que no és així: els casos al Regne Unit són al mateix nivell que el Nadal de l’any passat. Johnson i els seus fans argumentaran que les xifres de morts no són comparables i que quan una persona vacunada agafa la Covid-19, el més possible és que la visqui només com un refredat lleu. I és cert. Però tendim a oblidar que la pandèmia és molt més, i cal continuar insistint: hi ha la Covid persistent, que afecta un percentatge important dels positius; una certa mortalitat, que tot i que sigui poca és eminentment evitable, i també les mutacions.

Precisament, fa uns dies s’anunciava que s’havia detectat una subvariant de la delta en 5.000 persones que s’havien contagiat en un festival de música a l’aire lliure a Cornualla. Els britànics han descobert aquesta mutació perquè tenen els recursos per fer-ho, però no sabem què pot haver passat en altres països on la vigilància és més laxa. Encara no es pot dir si alguna de les mutacions recents haurà fet el virus més agressiu, però el fet és el mateix: permetre que la gent es contagiï sense prendre cap mesura dissuasòria és com comprar bitllets de loteria. Com més ho fem, més possibilitats tenim que ens toqui la grossa d’una variant que les vacunes no puguin parar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Malgrat totes aquestes evidències, i seguint un pla d’acció que alguns poden considerar eminentment pràctic i d’altres un exercici de cinisme, sembla que Johnson hagi calculat quina xifra de víctimes és acceptable per poder recuperar la normalitat, en especial l’econòmica. El perill ara és que altres països d’Europa s’inspirin en aquestes teories i comencin a valorar quins riscos val la pena córrer per no haver de continuar frenant l’activitat del país.

Al llarg dels pròxims mesos sabrem si la jugada d’abandonar la prudència surt bé. Com sempre, les conseqüències seran diferents en cada lloc, perquè les condicions no són les mateixes. Espanya comença la tardor amb una mitjana de 150 casos per milió. Al Regne Unit n’hi ha gairebé 500. Els nivells d’immunització en adults són semblants, però allà no s’ha començat a vacunar els menors de 16 anys. Catalunya, en canvi, té més de la meitat dels nens d’entre 12 i 14 anys protegits amb almenys una dosi, i un 70% de la franja de 15 a 19 anys. Ja veurem quin impacte té tot això en el resultat final.