Sefardites a Monterrey

Vaig aterrar a Monterrey l’estiu del 2017. Una ciutat al mig del desèrtic nord de Mèxic amb boniques elevacions que superen els 2.000 metres d’altura. La calor era aterridora; el trànsit i la contaminació, esborronadors. I, malgrat tots els seus defectes, vaig trobar la seva bellesa i aviat la seva gent em va fer sentir com a casa. Va ser llavors quan em van explicar la seva història.

L’edicte de Granada va firmar l’expulsió dels jueus d’Espanya. Tots aquells que no s’haguessin convertit al cristianisme havien d’abandonar la península, perquè Portugal també estava fent el mateix. Alguns van renunciar oficialment a la seva fe però seguien la seva pràctica en la intimitat. La Inquisició assetjava i no van ser pocs els que van posar rumb al Nou Món, on hi havia més permissivitat. Inicialment es van instal·lar a Ciutat de Mèxic i van gaudir de certs anys de tranquil·litat, fins que les urpes de la Inquisició van arribar a aquest territori. La Corona va tenir una idea. A finals del segle XVI, Espanya necessitava colonitzar el nord de Mèxic. França havia arribat a la Louisiana i el seu avenç només es podia frenar amb l’ocupació de la terra. Es necessitaven colons. D’aquesta manera, una dotzena de famílies de dubtós catolicisme es va traslladar cap a l’àrid, agrest i salvatge nord de Mèxic. Una veritable heroïcitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Monterrey va ser fundada el 1596 per Diego de Montemayor, Alberto del Canto i Luis de Carvajal i de la Cueva, jueus conversos els llinatges dels quals havien abandonat Espanya després de l’expulsió de 1492 i ara havien de demostrar la seva lleialtat a la Corona per evitar que s’indagués en la veracitat del seu sentiment catòlic. Van passar els anys i aquest catolicisme va acabar imposant-se al vell i sovint dissimulat judaisme.

Moltes famílies van oblidar aquelles arrels, que brollen avui de sobte quan Espanya obre la porta a recuperar la nacionalitat espanyola als descendents d’aquells sefardites. I així, els Maldonado, Garza, Treviño o Sada recuperen ara un passat que en molts casos desconeixien. Ja entenen per què el xai és plat estrella a la seva taula, per què als pobles dels voltants es vetlla els morts a terra i per què es tapen els miralls a la casa del difunt. Tots continuen sent profundament catòlics, però saben que als seus ancestres això no sempre havia sigut així.