El PP vol continuar governant en diferit

Un whatsapp en va tenir la culpa. S’ha de recordar que el 2018 el PP va arribar a un acord amb el PSOE perquè Manuel Marchena presidís l’òrgan renovat. Però Ignacio Cosidó, senador del PP, va tenir la necessitat de presumir mitjançant un missatge del control del seu partit sobre els tribunals i allò precipitaria la negativa de Marchena a acceptar el càrrec i l’intent fallit de renovació.

Per això, resulta vergonyant que ara sigui el PP que digui que defensa la independència del poder judicial, el partit del control per «darrere de la sala segona» o el d’«això t’ho afina la fiscalia». I des de l’intent fallit de Marchena, el PP atordit entre la responsabilitat d’una oposició d’estat i la pressió d’una ultradreta que no para de créixer a costa del naufragi de Cs i la moderació popular, ha considerat que la millor estratègia contra el PSOE és la de negació absoluta d’asseure’s a negociar el que marca la llei i la Constitució. En paraules de Casado «perdin tota esperança». 

L’hemeroteca

Però una cosa és l’estratègia i una altra de ben diferent és el relat. Si el PP té clara la primera: no dialogar amb el Govern ni tan sols per renovar els òrgans constitucionals, la segona ha anat variant en funció de la conjuntura sense importar quina va ser l’última excusa. Els recordo algunes de les més utilitzades. La primera va ser a causa de Dolores Delgado en el seu paper de ministra: el PP va arribar a dir que era «la ministra més bruta políticament» el novembre del 2018. Delgado ha sigut una excusa recurrent, perquè quan el 2020 va ser designada com a fiscal general de l’Estat, el PP va afirmar que aquell nomenament era el motiu per no renovar els òrgans constitucionals.

El febrer del 2021, el PP va tornar a canviar l’argument i va afirmar que l’escull fonamental era Unides Podem o Pablo Iglesias, en funció del dia. Els populars van afirmar que no s’asseurien amb el Govern si no sacrificaven la part morada en la negociació. Durant aquest estiu, el PP ha virat l’argument una altra vegada. Defensen una reforma de la llei perquè el CGPJ sigui elegit pels jutges, com durant el període de 1980 a 1985. Finalment, aquest setembre el PP ha tornat a canviar el relat: ara és Félix Bolaños, nou ministre de la Presidència, vàlid interlocutor fins al seu nomenament, i pel que sembla, ara principal culpable que no hi hagi renovació, per les seves declaracions en una entrevista en la cadena SER en què va afirmar que els jutges i els polítics els elegeixen els ciutadans. 

Una realitat tossuda

Aquesta petita mostra d’hemeroteca evidencia una realitat tossuda: el PP no vol negociar la renovació dels òrgans constitucionals, entre els quals es troba el Consell General del Poder Judicial, el Defensor del Poble o el Tribunal de Comptes, entre d’altres, perquè són els seus els que hi són, perquè són persones que van ser anomenades mitjançant un acord amb el PSOE, mentre ells governaven, i en l’actualitat mantenen unes majories conservadores que els han tret les urnes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per tant, no és que vulguin la independència judicial, el que pretenen és seguir governant ells quan els espanyols els van treure la majoria parlamentària per fer-ho. Lesmes podria dimitir, però no ho farà. Podrien dimitir la meitat dels membres del CGPJ, però no ho faran. I és que la proposta de Jutges per la Democràcia ha caigut en sac foradat, perquè els integrants de l’òrgan no volen assumir la responsabilitat que, segons la llei, correspon als partits. 

Finalment, es pot defensar la llei actual, la que regeix des de 1985 i que obliga els dos partits principals a posar-se d’acord. Aquest mètode d’elecció permet que els perfils triats no estiguin absolutament escorats ideològicament, que aquells jutges que no són en cap de les associacions principals tinguin una oportunitat d’arribar al CGPJ, que no es dinamitin tots els ponts i existeixi un consens mínim sobre alguns òrgans que han de ser per sobre de les guerres partidistes; i finalment, permet que en un àmbit amb amplis sectors conservadors progressin persones amb visions diferents i sensibilitats minoritàries. Però és clar, el PP vol continuar governant en diferit.