LLIBERTAT CONDICIONAL
La tornada a casa
Els diners imiten bastant bé la felicitat, però ni un viatge, ni un paisatge idíl·lic, ni un ingent desemborsament solucionen els problemes d’una vida buida
Al tornar, em va trucar un d’ells. Les fotos molt maques, sí, però.... Un es passava els matins demanant-li a l’altre que li fes fotos; es passava les tardes retocant-les i a les nits comptava quants ‘likes’ li havien fet. Hi havien anat per passar temps junts. Però el van passar amb un munt de desconeguts virtuals que opinaven sobre les seves vacances a l’altre costat de la pantalla. «Doncs si no ets tan feliç, divorcia’t», li dic jo. «Ja ho voldria –diu ell–, fa més de 10 anys que estem casats... ¡i en societat de guanys! I ell gairebé no ha cotitzat; em quedaria sense la meitat de casa meva i li hauria de pagar més de la meitat del meu sou com a compensatòria».
Els mesos amb més índexs de presentacions de demandes de divorci a Espanya són el juliol, l’octubre i el novembre. Al juliol perquè s’adonen que no volen anar junts de vacances. A l’octubre i el novembre és perquè ho han fet, han tornat emprenyats al setembre, s’han donat un mes o dos per pensar-s’ho i al final han presentat la demanda.
El divorci postvacacional és un clàssic que coneixen tots els bufets d’advocats. El que potser vostès no sabien (els ho xivaré jo) és que els llibres amb títols de l’estil de ‘Com acabar amb una relació tòxica’, ‘Ruptures, com superar-les’ i ‘Un altre cop solters’ es programaven tradicionalment per al setembre (tot i que després de la pandèmia les estratègies canvien, òbviament).
Just en aquestes dates s’han complert els 24 anys de la mort de Lady Di. El 1994 Diana estava convidada a un esdeveniment benèfic i, mentre es maquillava per sortir, es va assabentar que aquella nit s’emetria un documental en què Carles reconeixia que li havia sigut infidel amb Camilla. A l’últim moment va decidir posar-se un vestit que feia tres anys que tenia penjat al vestidor perquè el considerava massa atrevit. Quan es va adonar que tindria tots els periodistes del món pendent de la seva foto, va decidir no només posar-se el vestit curt i escotat –un paraula d’honor de Christina Stambolian–, sinó que, a més, baixaria del seu vehicle una mica abans del que s’esperava, cosa que l’obligava a fer-se una passejada i permetre als fotògrafs fer fotos del seu cos sencer.
Però, ¿li va fer més feliç a Diana que l’endemà li diguessin sexi en tots els diaris britànics? Ho dubto. Diana va viure sempre en funció del que els altres pensaven d’ella. I aquesta és la recepta infal·lible per aconseguir la infelicitat.
Una segona recepta infal·lible per aconseguir la infelicitat és tenir enveja de la vida dels altres, com em passava a mi. La tercera és creure que un viatge, un paisatge idíl·lic o un ingent desemborsament de diners solucionaran els problemes d’una vida buida. Els diners, de vegades, imiten bastant bé a la felicitat. Però el refrany que diu que no poden comprar-la té raó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
